#NovaLleida

La independência comença als municipis

divendres, 3 d’agost de 2018

Andorra, l'escapada


A principi d’aquest mandat, Àngel Ros feia mans i mànigues per aconseguir l’alcaldia. Un any abans d’acabar el mandat, ha fet i desfet per deixar-la. I ha hagut de ser Pepe Borrell, el ministre més rematadament unionista i ple d’autoodi, qui li ha regalat una jubilació que, en comptes de ser daurada, sembla més aviat de llautó... Amb tots els respectes per l’únic Estat que té el català com a llengua oficial. Perquè la veritat és que la portada que vam veure fa uns dies a la premsa local semblava més aviat de 28 de desembre: Ros, el pròcer del catalanisme al PSC i plenipotenciari alcalde de Lleida, ambaixador d’Espanya a poc més de 155 km de Lleida (això sí, amb el gendre col·locadet a la Subdelegación, així podrà fer de cap dels qui peguen els malèfics independentistes). De voler les olimpíades per al país als Pirineus a viure olímpicament al país dels Pirineus. Rememorant aquella campanya promocional de fa uns anys: Andorra, l’escapada.

Quin llegat deixa? Doncs poca cosa bona. Sap greu, sincerament. No per ell, sinó per Lleida: gairebé 15 anys d’alcaldia exercida cada cop més sovint amb tics autoritaris, opacitat i política de l’aparença (corregida i augmentada per l’abús de cotxe oficial amb escorta). I aquest mandat, que havia de dur aires de canvi a l’Ajuntament –una Paeria molt més diversa i sense majoria absoluta– Àngel Ros va enginyar-se el pacte de la vergonya amb C’s per aferrar-se al càrrec i per manar amb tranquil·litat... A canvi de donar via lliure a aquests neofalangistes i fotografiar-s’hi brandant entusiastament la rojigualda.

El resum d’aquests tres anys: relegació del català (punt essencial del pacte amb Ciudadanos), esquena a la ciutadania l’1-O, suport al 155, manteniment dels carrers franquistes, negació dels presos polítics i exiliats, endeutament i ofec financer de la Paeria, despeses supèrflues, contractació opaca, incapacitat per reflotar Parc Tecnològic i EMU, incompliment continuat d’acords i de la paraula donada, manca d’habitatges socials, deficient servei a les persones, privatització de serveis públics i socials, revisió sense consens del POUM, abandonament del comerç local i llum verda a grans superfícies, deixadesa amb els mercats municipals... I, per tal d’apuntalar encara més la seua tranquil·litat, va recórrer a la mala praxi –una més–  de promoure el transfuguisme per incorporar una altra regidora al seu equip de govern.

I ara, què? No sabem si hi haurà nou estil de fer política, perquè en el moment d’escriure aquest article encara no sabem qui es proposa per a la seua substitució. Però una cosa no hem de perdre de vista: als pactes, a les actuacions, a les votacions, a les càrregues contra l’oposició... A totes les fotos d’Àngel Ros amb C’s hi ha l’equip de govern en pes (darrera incorporació inclosa). Així que la responsabilitat de tot el desori a què m’he referit abans és solidària: cadascuna de les regidores i cadascun dels regidors de govern han d’assumir el llegat de Ros. De manera que poden ser més dialogants o menys, poden dur escorta o no, poden vendre tant o no tant fum... Però han restat sense fissures –almenys, públicament–  al mateix govern. Tenen, igualment, la cua de palla. L’alt nivell de desaprovació que la ciutadania ha demostrat a les enquestes i al carrer és extensible al bloc de govern.

Per això, si no és que la nova alcaldia dóna un tomb de 180º a la gestió del PSC-PSOE i els seus socis de l’unionisme conservador, poca cosa nova i bona a esperar. Com deia fa unes setmanes un regidor de govern, anar passant les darreres comissions i anar fent els darrers plens del mandat: aquestes són les expectatives del govern per als propers mesos. Així que, des de l’oposició, haurem de continuar fent allò que ens havíem proposat, per fer una Lleida millor amb l’argila que tenim: treballar, en el doble vessant fiscalitzador i propositiu, per un municipi cohesionat, emprenedor, sostenible i gestionat des de valors republicans, des de la transparència i el bon govern, amb criteris democràtics i col·laborant en el procés de construcció de la República Catalana. Tot i sabent que segurament trobarem l’actitud poc receptiva de l’equip de govern, sobretot en això darrer.

dilluns, 30 de juliol de 2018

Estudis comercials: torna-la a tocar, Ros


Una mica més de dos anys després d’haver acordat amb les patronals del sector del comerç i de l’hostaleria que la Paeria encarregaria un estudi sobre l’impacte econòmic i social de la implantació a Lleida de nous equipaments comercials, es va fer la presentació d’aquest estudi. Ja s’ha vist que l’equip de govern, molta pressa, no en tenia. Això que quan van prendre aquest acord amb les patronals era prou conegut que s’estava ultimant la redacció del nou POUM, que havia de contemplar sòl per a nova implantació comercial. Potser per això no hi havia pressa: perquè l’actual alcalde, l’actual regidor d’urbanisme i el regidor de comerç ja havien decidit que o nova implantació comercial o nova implantació comercial. Sense esperar a conèixer què podria dir aquest estudi sobre l’impacte real de les implantacions comercials previstes.
De tota manera, quan hi ha un veritable interès a saber l’impacte d’una actuació o d’un procés qualsevol, se n’estudien els pro i els contra. Si només s’analitza un d’aquests dos aspectes, ens trobem davant una recerca esbiaixada: si es fixa només en els pro, les conclusions només parlaran de les bondats; si només se’n miren els contra, tot seran desavantatges.
Doncs resulta que l’estudi només s’ha focalitzat en les bondats de la implantació de nous equipaments, sense plantejar-se les repercussions negatives –que alguna en deu tenir—de les possibles noves àrees  comercials. Vet aquí que els 16.335 euros que han costat a l’erari municipal no han servit per tenir una imatge fidedigna de què pot passar, sinó que s’hi ha dibuixat un panorama idíl·lic, paradisíac, en què només hi ha que coses bones: els llocs de treball que es crearan, els milions d’euros que es “fuguen” i podrien retindre’s a Lleida, les modificacions urbanes que propiciaran...
Sense aventurar-se a saber o a pronosticar què passarà amb el comerç i l’oferta d’oci actuals, si caldrà amortitzar llocs de treball existents i quants, quin nivell de certesa hi ha que la fuga estimada de recursos s’aturarà, si les modificacions urbanes seran compatibles amb un model sostenible i compacte de ciutat...
És clar que aquestes mancances no són imputables a l’empresa que ha redactat l’estudi. Segur que han fet impecablement allò que se’ls va demanar. I entre les coses que se’ls demanava no hi havia res de tot el que hi hem notat a faltar. Així que queda meridianament clar que no interessava saber més del que ja se sabia: que a Lleida no hi ha grans àrees comercials, que Àngel Ros, Fèlix Larrosa i Rafel Peris tenen interès perquè se’n facin –i punt! –, que s’havia de buscar coartades i justificacions que els donessin cobertura. I el que fa més mal: que, a l’actual equip de govern, li  interessa poc o gens quin és el futur del comerç i l’hostaleria lleidatans i de proximitat. Un sector que representa més del 40% de l’activitat econòmica de la ciutat. Que, quan reclama ajut i col·laboració a la Paeria, troba una actitud menys que poc receptiva per part del seu equip de govern.
Així que els 27.830 euros que costarà l’elaboració d’un pla estratègic per al sector comercial de Lleida, havia d’estar enllestit fa tres mesos, ens els hauríem pogut estalviar. Perquè... ¿Quin full de ruta, quins objectius i quines línies d’acció representa que es dibuixaran si ja sabem que el govern de la Paeria aposta per l’especulació i el negoci immobiliari per sobre de la iniciativa comercial local?
Mentrestant, anem marejant la perdiu amb estudis que ja sabem què diran i plans estratègics que mai no arriben. Com de costum. Play it again, Ros

dilluns, 9 de juliol de 2018

Lleida en els rànquings


La setmana passada es va donar a conèixer que Lleida ocupa un lloc molt destacat d’entre les capitals de l’Estat d’uns determinats rànquings econòmics. Podria estranyar que l’actual Paer en cap, tan propens a vantar-se de les grandeses estadístiques de la ciutat, no en fes cap referència. Però s’entén: aquests rànquings econòmics apareixen a l’informe “Panorama de la fiscalidad local 2018”, fet públic pel consell general d’economistes assessors fiscals. Segons aquest estudi, Lleida ocupa el 6è lloc entre les 52 principals ciutats de l’Estat quant a impostos municipals per habitant. La mitjana d’impostos municipals per habitant que es pagarà a la nostra capital aquest 2018 és de 536,20 euros, gairebé un terç més que la mitjana estatal, que està en 418,20.

Amb els impostos locals es financen els serveis públics municipals, de manera que és lògic pensar que si és tan car viure a Lleida deu ser perquè la neteja viària, el transport públic, les inversions i el manteniment i, en general, tots els serveis de la Paeria van com un rellotge suís.

Perquè si resulta que, a Donòstia, la gent paga de mitjana 430,20 euros en impostos municipals i, a Sevilla, 429,60 i aquestes ciutats estan netes, Lleida deu estar com una patena, pagant com paguem 106 o 107 euros més. Si resulta que tributem més que a Màlaga (417€) o a Pamplona (299,80€), el nostre transport deu ser millor que allà. Si resulta que cada ciutadà de Bilbao paga un 47% menys que aquí, comparativament la inversió de l’ajuntament biscaí deu ser gairebé la meitat que la nostra. Si resulta que si a qui viu a Santa Cruz de Tenerife se li cobren 289,40 euros, deu tindre una ciutat amb molt pitjors carrers i places i amb menys arbres que al nucli urbà de Lleida.

Aleshores, és lícit que algú de Lleida es pregunti on fan cap els impostos que paga a la Paeria, ja que Donòstia o Sevilla són ciutats molt més netes que Lleida, Màlaga o Pamplona, tenen millor bus municipal que el nostre, l’alcalde de Bilbao destina a inversions 9 vegades més que Àngel Ros (mentre el pressupost bilbaí és només 3,25 vegades més que el nostre) i Santa Cruz té uns carrers, unes places i un arbrat molt més presentables que els d’aquí.

Doncs si, amb aquesta comparativa, no n’hi ha prou per indignar-se, encara una dada més. El triomfalisme estadístic de l’actual Paer en cap s’estavella contra la tossuda realitat en un altre aspecte: el nostre ajuntament és el que aplica el segon tipus impositiu més alt de l’Estat. És a dir, que només hi ha un ajuntament on s’aplica un percentatge més alt per al càlcul de l’IBI a pagar, per cert que amb un alcalde que també es manté al lloc per un pacte amb la dreta espanyola: Tarragona. És clar que ell, almenys, pot justificar que aquest 2018 ha necessitat molts diners per fer uns Jocs del Mediterrani difícils d’oblidar!

Volent buscar una explicació raonable al tan dubtós honor de ser de les ciutats més cares de l’Estat espanyol, podríem tenir l’esperança que és perquè les polítiques socials s’emporten gran part del pastís impositiu lleidatà. És clar que veient que, tot i continuar havent-hi temporers dormint pels carrers, la capital agrària de Catalunya no té alberg de temporers; i sabent que més de la meitat dels gairebé 18 milions d’euros del pressupost d’enguany -que es diu que són per a polítiques socials- correspon, en realitat, a sous i despeses de funcionament; tenint en compte que el forat de l’Empresa Municipal d’Urbanisme se’ns endú cada any uns 3,5 milions mentre continuen faltant polítiques d’habitatge; contemplant com es continuen justificant torronades, dinars i altres celebracions com a despeses socials... En fi, que ens sembla més injustificat ser líders en impostos locals.

dilluns, 25 de juny de 2018

Un estat de la ciutat gens optimista


La setmana passada l’Ajuntament de Lleida va celebrar el Ple extraordinari sobre l’Estat de la Ciutat, en què es fa balanç de les actuacions -en aquest cas, més promeses incomplertes que actuacions pròpiament dites- del govern municipal en l’últim any. Però com que és l’últim Ple sobre l’Estat de la Ciutat que es farà aquest mandat, vam haver de fer un balanç dels tres anys que Ros porta com a Paer en Cap apuntalat pels seus socis del 155, Ciudadanos i Partit Popular.
Com ja ens imaginàvem, Ros va delectar-se en els projectes que ha fet –gràcies als partits espanyolistes que li voten totes les propostes amb disciplina militar- i va anunciar les actuacions –que sovint acaben només en titulars de diari- com que el centre de dia de Santa Clara obrirà al juliol –gràcies al govern de la Generalitat-. També que abans de l’estiu licitaran el càmping de les Basses, una bona notícia si no fos pel retard que porta aquest projecte.
El més curiós és que Ros va aprofitar part del seu discurs per criticar la feina de l’oposició! Això és fer balanç? Renyar els partits de l’oposició que fan la seua feina de fiscalització? Ros acusa quatre grups municipals- entre ells, ERC-Avancem- de presentar 74 reclamacions a la GAIP (Comissió de Garanties del Dret d’Accés a la Informació Pública), unes peticions que no hauríem d’haver fet si la seua gestió fos més transparent i ens fessin arribar la informació “pública” sobre la despesa en mitjans de comunicació o sobre la gestió del servei d’aigua i clavegueram. Assegura també que “li hem donat més feina que 140.000 ciutadans” i afegeix “per a res, per gastar recursos públics”! Qui gasta diners públics sense rigor i sense prioritzar el bé comú? És precisament ell i el seu govern qui gasten 16.000 euros en plaques i medalles per la Festa Major i 12.000 euros per allotjar la seua escorta quan marxa de vacances, com ja vam denunciar.
Precisament per despeses supèrflues com aquestes, a més d’una gestió econòmica pèssima i un incompliment reiterat dels acords i compromisos, i de manca de control a les empreses concessionàries, el balanç que fem de l’estat de la ciutat és no gens optimista.
Veiem una ciutat bruta, una ciutat amb una mobilitat més que millorable -malgrat els 10 milions d’euros que costa el servei d’autobusos, 7 d’ells a fons perdut-, una ciutat amb places, voreres i calçades malmeses i plenes de forats, amb un centre històric cada cop més deteriorat, amb gent sense sostre pel carrer -mentre que portem 3 anys parlant d’alberg municipal sense ni tant sols veure’n els plànols-, una ciutat amb molts habitatges buits -malgrat que el nou POUM en projecta 40 mil més-, una ciutat amb moltes places dures -que als plànols urbanístics surten pintades de verd-, una ciutat on el comerç local i de proximitat veu un futur molt incert -mentre que el govern de la Paeria està tardant dos anys a fer un estudi comercial i un pla de dinamització pactats amb el sector i ni tan sols té cap pla de millora i recuperació dels mercats municipals-, una ciutat que no ofereix recursos suficients a les dones en situació de violència masclista ni a les seues filles i fills, una ciutat en què la memòria històrica no és respectada, perquè encara té nombrosos carrers amb nom franquista -malgrat que els tribunals urgeixen l’alcalde perquè hi posi solució-, una ciutat que l’1 d’octubre va patir una extrema violència policial i, en canvi, des del seu ajuntament s’ha posat tota mena d’impediments per denunciar-ho i per reclamar-ne la reparació moral i reconeixement per a les desenes persones que la van patir.
A tot això, cal sumar-hi incompliments com la municipalització de la zona blava, la revisió del Pla de Mobilitat, la creació d’una targeta social per als serveis públics, la creació del Conservatori Superior de Música, la redacció d’un pla municipal per a l’eficiència energètica, les clàusules èticament i socialment responsables en compres i contractacions, el pla estratègic de subvencions, la compra de la farinera La Meta, el Pla de l’estació, i un llarg etcètera.
Uns incompliments que no només denunciem nosaltres, com va quedar pal·lès. Per això, el Ple va aprovar la nostra proposta, que insta l’equip de govern a complir en la seua totalitat, i sense modificacions ni reinterpretacions, els acords adoptats en mocions, propostes de resolució i precs aprovats, a publicar al portal de transparència informes del grau de compliment i a donar-ne comptes el primer trimestre de l’any vinent. Ho veurem.

dilluns, 18 de juny de 2018

No ve d'un P.A.M.


Els ajuntaments tenen reservat un paper essencial a la nostra societat, per tal com és la primera i més propera administració i, fent cas al principi de subsidiarietat, el nivell més idoni per a adoptar decisions correspon a l’administració territorial que es troba més a prop del problema. Tant és així, que els toca complir una funció política i una d’administrativa al mateix temps, ja que governen el municipi i representen la ciutadania i, alhora, administren i gestionen els béns i els serveis locals. Per això, la normativa que regula l’àmbit municipal els dóna competències per a l’elaboració de les lleis locals (ordenances, reglaments, decrets, plans urbanístics, etc.) i per a la definició de les polítiques públiques d’interès general per a la comunitat local. I –és clar–  també per a la gestió dels serveis administratius i per a la prestació material de serveis essencials a la comunitat.
Prestar serveis (en plural, perquè cal cobrir moltes necessitats) i fer polítiques (en plural, perquè atenyen diversos àmbits i col·lectius). I per fer polítiques, s’ha de tenir clar què cal fer, què es vol fer i quan es vol fer. Per a prestar els serveis, una mica també, però això es fàcil, perquè les lleis diuen quins serveis s’han de prestar i en quines condicions. I també resulta fàcil de comprovar si es presten: si passa l’autobús, si es neteja els carrers, si és obert el cementiri, si ens cobren l’IBI, si puc anar a l’assistenta social...
Però –ai! – això de les polítiques és més complicat. Més complicat perquè s’ha de planificar, decidir i executar. Però la ciutadania encomana aquesta tasca a l’equip de govern corresponent (sol o en coalició) perquè ho faci, any a any i per a tot el mandat. Si no ho fa, se li ha de passar comptes i, com a mínim, exigir que ho faci. I no hi té dret només la ciutadania que l’ha votat, a passar comptes, sinó tota sencera. I els altres grups municipals en tenim el dret i l’obligació.
La planificació que el PSC de la Paeria va fer en el seu moment és al Pla Estratègic d’Acció Municipal (P.A.M.) 2016-2019. Un pla ple de bones intencions però que recull bàsicament actuacions de caràcter urbanístic, gairebé oblidant l’amplíssim ventall d’altres àmbits d’actuació municipal. Sobretot, oblidant les persones: les més desfavorides, les no tant i les gens. Perquè s’ha de governar per a tothom... No és això el que sentim tant aquests darrers mesos? Doncs això. Però vist aquest pla d’acció, sembla que no es té intenció de governar per a tothom.
Vet aquí que l’acció política de l’equip de govern, avalada pels grups que li fan l’onada, té un problema de base: la planificació. La poca o nul·la planificació. Així s’entén que la improvisació sigui la manera de fer a què ens tenen acostumats. La improvisació i els grans anuncis i proclames... Que sovint veien dilatar la seua execució o, ras i curt, acaben incomplint-se.
Resulta ja tediós, avorrit, sentir la cançó del “ja ho estem fent”, el “ja ho tenim previst” i el “ja ho farem”. Però principalment que, en algunes coses, s’arribi tard, si és que s’hi arriba: s’arriba tard a la resolució de la zona blava, i a l’atenció dels sense sostre, i a l’atenció dels temporers, i a l’atenció de les dones en situació de violència, i a la construcció de l’alberg municipal, i a les clàusules socials en la contractació, i a fer un parc a Camp d’Esports, i a resoldre el soroll dels locals d’oci, i a aprovar l’ordenança del paisatge, i a revisar el Pla de Mobilitat, i a desenvolupar el Pla de l’Estació, i al nou projecte de les Basses, i informar correctament sobre les ordenances fiscals, i...
Al Ple de l’estat de la ciutat d’aquest dimecres, parlarem d’això i de coses així. Estic segur que se’ns dirà que no és cert el que diem, que només sabem que criticar, que l’acció de govern és magnífica, que es compleixen les previsions, que s’està executant el pla, que no n’hi per tant. Vaja, que no ve d’un P.A.M.