#NovaLleida

La independência comença als municipis

dimarts, 15 de gener de 2019

Comença l'any, acaba el mandat


Encetem el 2019, amb els quatre darrers mesos hàbils d’aquest mandat municipal. Amb un alcalde diferent al que havia començat... Però amb el mateix pacte de govern. Perquè, per molt que Fèlix Larrosa ho vulgui obviar, l’acord del PSC amb Ciudadanos –els mateixos que pacten amb VOX a Andalusia- continua vigent i ben vigent, com ha quedat acreditat en els moments des que hi ha nou alcalde, com són l’aprovació de les ordenances fiscals i dels pressupostos. Amb els regidors del PP i la no adscrita com a fidels comparses, el pacte de la vergonya ha funcionat com una seda perquè el PSOE hagi mantingut l’alcaldia a canvi que Ciudadanos hagi adquirit una notorietat que no té en cap altre lloc del món municipal català. Un pacte que ha permès donar-se mútuament carta blanca: al PSOE, actuant de forma tan opaca com li ha semblat; a C’s, fent gala d’un oportunisme i d’un anticatalanisme que haurien de fer avergonyir des del primer fins al darrer edil de govern.

Un pacte que ha propiciat que s’hagin desestimat la majoria de les propostes presentades per l’oposició real, que ens podem arrogar la representació del 55% dels electors de Lleida: els qui no van votar ni PSOE, ni C’s ni PP. I que les propostes acceptades (o les guanyades per votació) s’hagin quedat, en gran part, per executar. Heus aquí el concepte de bon govern que tenen els del bloc del 155.

Què podem esperar dels mesos que queden, fins a les properes eleccions del 26 de maig? Quant a obra de govern, no esperarem que l’equip de Fèlix Larrosa compleixi tot allò que no ha fet fins ara del seu Pla Estratègic d’Acció Municipal pel període 2016-2019, publicat a la web http://www.paeria.cat/pam/ca/index.asp. Ni en matèria de polítiques d’atenció social, ni de millora dels serveis públics, ni de foment de l’ocupació, ni de política d’habitatge, ni d’eficiència energètica, ni de participació en el POUM, ni de símbols d’identitat... Si ni tan sols ha executat gran part del que s’havia aprovat en els pressupostos participatius del 2017. Per no parlar dels acords a què ERC-Avancem va arribar amb Ros per als pressupostos de 2016, que o no s’han executat, com l’ordenació del parc de les Basses, o –directament– s’han incomplert, com és el cas de la recuperació de la gestió municipal dels aparcaments públics i la zona blava.

Així, doncs, si no podem esperar que es compleixi el que es van comprometre a fer, i que el nostre grup denuncia un cop i un altre que no compleixen, amb què podem comptar? En allò que està en les mans del nostre grup municipal, a continuar posant en evidència que no és en aquest govern de coalició soterrada PSC (PSOE)-C’s que es pot confiar. Que els drets polítics i socials de la immensa majoria de la ciutadania de Lleida estan en escac, tant en l’àmbit local com en el nacional. Però que posarem tots els esforços perquè, en tots aquells àmbits en què sigui possible la unitat d’acció entre els grups de l’oposició, farem un rigorós control del govern municipal.

Hi haurà aspectes socials o econòmics en què no serà possible l’acord entre els grups d’esquerra i els de dreta (o centre-dreta): impostos, habitatge, serveis públics, polítiques socials, carrers franquistes, etc. Però segur que, cadascú des de la seua posició ideològica (que és pel que se’ns va votar el maig de 2015), treballarem per fer front comú. Pensant en el que queda de mandat i també en el proper mandat.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Res de nou a l'alcaldia


La setmana passada, van ser aprovats els pressupostos de la Paeria per al 2019. Els últims pressupostos del mandat. Els primers pressupostos de Larrosa com a alcalde (i esperem que els últims, ja que esperem que en el proper mandat governi ERC). Una ocasió d’or perquè el flamant Paer en cap demostrés que, efectivament, volia fer foc nou i canviar maneres de fer respecte a Ros... Però res d’això: va fer patent que continua ben vigent el pacte amb Ciudadanos i va confirmar que s’entén a la perfecció amb aquest grup i amb el del PP.

És a dir: res de nou a l’alcaldia de Lleida. Per no fer res de nou, ens va presentar els números tancats, sense marge a la negociació, menystenint totes i cadascuna de les aportacions que fèiem els grups de l’oposició real. Com feia Ros. I com Ros, va presentar els pressupostos amb tot detall a la premsa, mentre que als grups municipals  –que som els representants de la ciutadania– d’explicacions, les justes. Els mateixos hàbits comunicatius. On queda, doncs, allò que Larrosa havia dit dies abans sobre que volia adaptar els nous comptes a la seua voluntat política com a alcalde? Enlloc: continuisme, continuisme i continuisme.

Continuisme en la filosofia mateixa dels comptes municipals. Sense un model definit de ciutat, més enllà de la parafernàlia i la política de l’aparença (boscos urbans, smart city, etc.), i deixant el creixement de Lleida a mans de la iniciativa privada. Amb molt petit marge per a inversions i noves polítiques destinades a atendre els grans problemes socials de la ciutat, mentre que el 80% dels recursos municipals continuen sent despeses fixes, estructurals, sempre les mateixes.

Augmentant en inversions i serveis el mateix percentatge que augmenta el pressupost (un 2,4%), sense una aposta decidida a donar un tomb definitiu a les polítiques de progrés social, i caient en els errors passats de fer inversions no prioritàries, mentre la ciutat continua bruta, mal endreçada, plena de clots... I destinant els mateixos diners (els mateixos!) al pressupost d’enguany a cooperació per al desenvolupament, a polítiques de cohesió social. O a polítiques actives d’ocupació, malgrat que l’alcalde havia anunciat a bombo i plateret que es buscaria captar inversions empresarials a Lleida.

Però el que encara és més greu és que es continuen dient coses que no són en qüestions tan sensibles com els ajuts socials: malgrat haver anunciat que es destinaven 1’5M € a ajudes per pagats tributs locals, en realitat a la partida corresponents només es destinen 845 mil € (fins i tot, 300 mil menys que l’any passat).

D’altra banda, enguany s’ha deixat escapar definitivament una gran oportunitat de recuperar un servei públic privatitzat i de millorar la gestió econòmica de l’Ajuntament: la zona blava es tornarà a deixar a gestió privada. Com continua a gestió privada el servei d’autobusos urbans, la gestió de residus i la neteja viària, el subministrament d’aigua, l’enllumenat o els radars semafòrics.

Però també la gestió de l’alberg municipal, o dels centres oberts, o dels estudis d'FP en arts escèniques: gairebé 45 M € per a la gestió de serveis públics en mans privades i que podrien ser prestats directament per la Paeria. Als quals, cal sumar-hi les transferències a fundacions, les quals, lluny de complir la funció que han de fer (buscar i aconseguir esponsoritzacions i finançament per a la realització d’actuacions municipals), costen diners a la Paeria. I també cal sumar-hi les aportacions que la Paeria ha de fer a consorcis i empreses mercantils que sense l’aportació pública no serien viables: el PCiTAL, l’EMU, el CN&C, la Llotja...: 1'5 M€ més, entre tots aquests organismes. Suma i segueix.

Comptat i debatut, no podíem fer altra cosa que no donar suport als pressupostos. Uns pressupostos que, va dir ben alt Fèlix Larrosa, són els del PSC, que va definir com a socialdemòcrata. Ara, va tenir molta cura a no dir que els havia pactat amb un partit que es defineix com ni de dretes ni d’esquerres, sinó espanyol. Vaja, la mateixa definició que José Antonio Primo de Rivera feia de Falange Española.

dilluns, 12 de novembre de 2018

És hora de regenerar la Mariola


Al ple de setembre de la Paeria es va aprovar una moció promoguda pel grup ERC-Avancem i pactada amb el del PSC, amb el vot favorable de tots els grups menys el de Ciudadanos, per actuar positivament a la Mariola. El seu nom deia clarament quina era la finalitat: aturar la degradació del barri i iniciar-hi un procés de recuperació integral. I és urgent començar a treballar-hi.

Degradació i recuperació integral: per això va presentar-la el nostre grup. Perquè l’estat del barri ha arribat a uns límits de degradació insostenible i cada cop és més palpable el malestar i la indignació d’una gent que viu en una situació límit. I perquè el programa d’actuació anomenat Mariola 20.000 anunciat per l’equip de govern pretén bàsicament el desenvolupament d'operacions de regeneració urbana per a la millora de l'habitatge, sobretot al grup de pisos Ramiro Ledesma.
La Mariola està considerat un dels barris més problemàtics de la ciutat de Lleida, amb un índex tal de pobresa i de necessitats de caràcter social que l’han dut a una situació de marginalitat i d’extrema degradació. Que no només afecta l’urbanisme sinó també tots els altres àmbits de la vida social i posa en perill la cohesió i la convivència entre les persones i els col·lectius. I que és resultat de molts anys sense una actuació decidida per part de l’Ajuntament, el qual, com a institució més propera, ha de vetllar per la qualitat de vida en els barris de la ciutat.

Moltes famílies del barri –sobretot les radicades als carrers de l’entorn de la plaça dels Pagesos– han hagut de marxar de casa i anar a viure de lloguer o ocupar pisos, tot i ser propietaris d’habitatges, ja que aquests estan materialment en situació de ruïna. Aquestes mateixes famílies asseguren sentir-se expulsades de casa seua i del barri.

I moltes altres famílies no en marxen, del barri, però veuen com els espais i el mobiliari urbà del seu entorn presenten un estat de manteniment, neteja i salubritat deplorables; veuen com les oportunitats socials i les perspectives laborals –igual que els espais de lleure– són, sobretot per als seus joves, tan raquítiques que els porten al límit de l’exclusió.

Per això, la bateria de mesures proposades per ERC-Avancem i assumides pel PSC i altres grups municipals inclou augmentar els recursos per a la mediació social, la pacificació en els conflictes de convivència i el foment de la inclusió i la cohesió social. En segon lloc, un programa d'actuació immediata i continuada en el manteniment dels espais i el mobiliari urbà, en la neteja dels carrers i places, en la desratització i el control de plagues i el disseny d'un pla per a la resolució dels problemes d'insalubritat i brutícia. També contempla plans per a la millora social del barri, destinats a la capacitat laboral i la formació ocupacional per al jovent i la promoció d'ocupació de col·lectius amb risc d'exclusió i/o difícil ocupabilitat (per exemple, impulsant la instal·lació de comerços de proximitat). Compromet la Paeria a l'adequació dels espais de lleure existents i a la creació de nous, especialment per a la gent jove. Sense oblidar, és clar, les operacions de regeneració urbana per a la millora de l'habitatge amb l'execució del Pla Mariola 20.000.

És evident que cal buscar la col·laboració de la Generalitat i de l’Estat. Però no permetrem que la falta d’acord amb l’administració catalana i amb l’espanyola sigui l’excusa de mal pagador d’un govern municipal que ens té massa acostumats a grans declaracions i gesticulacions exagerades i, per contra, a actuacions esquifides i testimonials. Si Fèlix Larrosa vol convèncer la gent que el seu és un altre estil d’alcaldia, té una magnífica oportunitat per demostrar-ho. Amb les eleccions municipals a tocar, haurà de córrer...

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Lluís Companys, un any més sense restitució


El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat el president Lluís Companys, després de ser sentenciat en un consell de guerra sumaríssim sense cap mena de garanties processals. L’única sentència d’aquest tipus a un president d'una nació democràticament escollit a la història d’Europa. Un crim d’Estat. I, malgrat que ERC ha exigit repetidament la seua anul·lació i la reparació de l’honor del president Companys, l’Estat Espanyol s’hi negat altres tantes vegades.

Companys va ser processat i condemnat sota l’acusació d’haver sigut president de la Generalitat i ministre de la República espanyola. En un judici, doncs, per raons polítiques i on l’Estat espanyol, a través d’un sistema judicial corromput, va aplicar tota la seua força venjativa contra un home que es proclamava defensor dels valors universals de la pau, de la democràcia i de la justícia. I sempre els diversos governs espanyols s’han negat a anul·lar el judici perquè han considerat que s’atenia a la legalitat vigent del moment. I, malgrat que el govern de Pedro Sánchez es va comprometre a assumir la enèsima petició d’ERC per restituir Companys, encara no hem vist cap moviment.

Fa molt temps que el nostre grup municipal –i el nostre partit, en les institucions on som presents– portem reclamant la restitució de la memòria del president afusellat, com també la de milers de víctimes assassinades pel franquisme de totes les nacions i pobles de l’Estat Espanyol. Hem portat diverses iniciatives perquè tant les víctimes del franquisme com els funcionaris de la Paeria depurats sota aquest règim dictatorial vegin restituïda la seua dignitat. Així, el ple municipal de setembre de 2016 va aprovar una moció d’ERC-Avancem donant suport a l’aprovació de la llei del Parlament per a la reparació jurídica de les víctimes del franquisme. I el ple d’estat de la ciutat de 2017 va aprovar una proposta de resolució presentada pel nostre grup . En el primer cas, PP hi va votar en contra i Ciudadanos s’hi va abstenir; en el segon, PP s’hi va abstenir. Això és el que hi ha a la Paeria de Lleida. Mentrestant, hi ha franquistes lleidatans que van col·laborar en les morts i les depuracions que tenen el seu nom a les plaques dels nostres carrers... I els funcionaris depurats i les seues famílies esperant que se’ls restitueixi la dignitat i que se’ls reconegui la injustícia patida.

La memòria de Lluís Companys, la memòria de tanta gent assassinada o depurada no pot continuar sent denigrada per un Estat, encara ara que passa per ser democràtic, per la seua adscripció política. Per una justícia que, encara ara que passa per ser independent, actua en l’àmbit reservat a la política. Per uns governs que, encara ara que passen per treballar pel bé de tota la ciutadania, porten als tribunals les actuacions i les resolucions polítiques. Sota el franquisme i ara. Ara també, en una monarquia que no ha tingut mai una posició políticament asèptica i que molta població catalana ha sentit hostil, retrògrada i opaca.

Passem un altre 15 d’octubre sense la restitució de la memòria del president Companys i la de milers de persones afusellades, perseguides i depurades pel franquisme. A Lleida, el nou alcalde Larrosa volia donar una imatge diferent, distanciada de la de Ros. De moment, com amb Ros, no s’ha fet res per restituir la dignitat dels funcionaris depurats pel franquisme. I, malgrat les bones paraules, en el darrer ple municipal l’equip de govern va votar en contra d’una moció de la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme (de la qual ERC forma part) per la retirada dels noms franquistes dels carrers. Un altre "no" de l’alcalde i el seu govern i socis.

dilluns, 3 de setembre de 2018

Nou alcalde, mateixes polítiques?


La fugida d’un alcalde que no ha sigut capaç d’acabar el mandat i abandona el càrrec per la porta del darrere ha provocat que, després d’un agost atípic, s’hagi hagut de votar un nou Paer en cap. Hi havíem de triar entre Fèlix Larrosa, candidat elegit per la militància del PSC-PSOE, el cap de llista de cadascun dels grups o cap d’aquestes opcions.

ERC-Avancem va creure més adient votar Carme Forcadell, Dolors Bassa i Meritxell Serret, les presoneres polítiques i l’exiliada ponentina. No ens resignàvem que el nostre vot no servís per a res, més enllà d’evidenciar les nul·les expectatives que ens generava Larrosa. Volíem que fos un acte contra la invisibilització i l’oblit d’aquestes dones. Com a vindicació de la seua figura, com a denúncia de la injustícia que pateixen per la repressió d’un estat rancuniós, com a recordatori de la connivència del govern de la Paeria i els seus socis i sòcies, i com a expressió clara que som república i fem república.

Però, per què no vam votat Fèlix Larrosa? No volíem que els prejudicis (és a dir, amb judicis previs) ens condicionessin, però els antecedents, després de més de tres anys sota el lideratge de Ros, no són gaire lluïts. Per la gestió municipal, amb un balanç gens encomiàstic: endeutament galopant i col·lapse financer de l’Ajuntament; incompliments d’acords PSC-ERC, com el del pressupost 2016; incompliments pressupostaris generals i desinversió continuada; efectisme polítiques d’aparador (boscos urbans, procés participatiu pla del riu...); privatització de l’espai urbà (soterrani de plaça R. Vinyes, antic projecte de les Basses, Parc de les arts); gestió de Torre Salses i la futura implantació de grans àrees comercials; aposta per les concessions, amb la pròrroga del servei de neteja i recollida d’escombraries i la no remunicipalització de la zona blava; unilateralitat i errors en la redacció del nou POUM. Etcétera.

També ens distanciaven del candidat del PSC-PSOE més de tres anys de posicionaments polítics dels quals Larrosa no s’ha desmarcat en cap moment: la concreció del pacte amb C’s i l’entesa permanent amb la dreta unionista i més reaccionària; la instrumentalització del català com a moneda de canvi; la seua reiterada posició contra al dret a decidir i contra el referèndum; la nefasta gestió dels fets de l’1-O a Lleida; la seua actitud envers presos polítics i exiliats; la negativa a fer desaparèixer el franquisme del carrers. Posicionaments ben inequívocs.

Cert que en Fèlix Larrosa ens ha ofert la mà estesa per buscar acords. I ho podríem entendre com l’expressió d’un nou tarannà. Cert que no té els tics autoritaris de l’actual ambaixador d’Andorra. Cert que a les reunions que hi hem tingut durant el mandat hi ha hagut clima de diàleg. Però no volem sentir només bones paraules: té l’oportunitat d’un gest real que demostri voluntat real de canvi de tarannà i de mà estesa per als acords. Un gest real de calatge: que aturi el procés d’aprovació del POUM i tornem a la casella prèvia a l’aprovació inicial. Un altre gest que podria servir de la prova del cotó: que activi l’acord de remunicipalització de la zona blava (i acabi amb el desori administratiu i amb les contínues deficiències en els equipaments). Un altre gest, políticament definitiu: aprofitant el rebuf de l’exhumació de les restes del dictador a qui els Borbón li deuen el seti reial, que acabi amb els carrers franquistes a la ciutat de Lleida. És senzill i barat. I d’una gran càrrega simbòlica.

I, sobretot, que no caigui en la temptació d’instrumentalitzar electoralment el càrrec. Que no l’utilitzi com a trampolí per a les municipals de maig de 2019 i per fer campanya permanent. Que pensi en el bé comú, que tracti equitativament la ciutadania i que no caigui en les cacicades i les alcaldades amb què ens va acostumar el rossisme. Que faci d’alcalde i tan bé com sigui capaç. Si ho fa així, segur que podrem col·laborar. Com sempre que ha passat quan hem pogut arribar a acords. Si no, intensificarem la nostra tasca fiscalitzadora.