#NovaLleida

La independência comença als municipis

dilluns, 18 de juny de 2018

No ve d'un P.A.M.


Els ajuntaments tenen reservat un paper essencial a la nostra societat, per tal com és la primera i més propera administració i, fent cas al principi de subsidiarietat, el nivell més idoni per a adoptar decisions correspon a l’administració territorial que es troba més a prop del problema. Tant és així, que els toca complir una funció política i una d’administrativa al mateix temps, ja que governen el municipi i representen la ciutadania i, alhora, administren i gestionen els béns i els serveis locals. Per això, la normativa que regula l’àmbit municipal els dóna competències per a l’elaboració de les lleis locals (ordenances, reglaments, decrets, plans urbanístics, etc.) i per a la definició de les polítiques públiques d’interès general per a la comunitat local. I –és clar–  també per a la gestió dels serveis administratius i per a la prestació material de serveis essencials a la comunitat.
Prestar serveis (en plural, perquè cal cobrir moltes necessitats) i fer polítiques (en plural, perquè atenyen diversos àmbits i col·lectius). I per fer polítiques, s’ha de tenir clar què cal fer, què es vol fer i quan es vol fer. Per a prestar els serveis, una mica també, però això es fàcil, perquè les lleis diuen quins serveis s’han de prestar i en quines condicions. I també resulta fàcil de comprovar si es presten: si passa l’autobús, si es neteja els carrers, si és obert el cementiri, si ens cobren l’IBI, si puc anar a l’assistenta social...
Però –ai! – això de les polítiques és més complicat. Més complicat perquè s’ha de planificar, decidir i executar. Però la ciutadania encomana aquesta tasca a l’equip de govern corresponent (sol o en coalició) perquè ho faci, any a any i per a tot el mandat. Si no ho fa, se li ha de passar comptes i, com a mínim, exigir que ho faci. I no hi té dret només la ciutadania que l’ha votat, a passar comptes, sinó tota sencera. I els altres grups municipals en tenim el dret i l’obligació.
La planificació que el PSC de la Paeria va fer en el seu moment és al Pla Estratègic d’Acció Municipal (P.A.M.) 2016-2019. Un pla ple de bones intencions però que recull bàsicament actuacions de caràcter urbanístic, gairebé oblidant l’amplíssim ventall d’altres àmbits d’actuació municipal. Sobretot, oblidant les persones: les més desfavorides, les no tant i les gens. Perquè s’ha de governar per a tothom... No és això el que sentim tant aquests darrers mesos? Doncs això. Però vist aquest pla d’acció, sembla que no es té intenció de governar per a tothom.
Vet aquí que l’acció política de l’equip de govern, avalada pels grups que li fan l’onada, té un problema de base: la planificació. La poca o nul·la planificació. Així s’entén que la improvisació sigui la manera de fer a què ens tenen acostumats. La improvisació i els grans anuncis i proclames... Que sovint veien dilatar la seua execució o, ras i curt, acaben incomplint-se.
Resulta ja tediós, avorrit, sentir la cançó del “ja ho estem fent”, el “ja ho tenim previst” i el “ja ho farem”. Però principalment que, en algunes coses, s’arribi tard, si és que s’hi arriba: s’arriba tard a la resolució de la zona blava, i a l’atenció dels sense sostre, i a l’atenció dels temporers, i a l’atenció de les dones en situació de violència, i a la construcció de l’alberg municipal, i a les clàusules socials en la contractació, i a fer un parc a Camp d’Esports, i a resoldre el soroll dels locals d’oci, i a aprovar l’ordenança del paisatge, i a revisar el Pla de Mobilitat, i a desenvolupar el Pla de l’Estació, i al nou projecte de les Basses, i informar correctament sobre les ordenances fiscals, i...
Al Ple de l’estat de la ciutat d’aquest dimecres, parlarem d’això i de coses així. Estic segur que se’ns dirà que no és cert el que diem, que només sabem que criticar, que l’acció de govern és magnífica, que es compleixen les previsions, que s’està executant el pla, que no n’hi per tant. Vaja, que no ve d’un P.A.M.

dilluns, 11 de juny de 2018

Temporers: ètica i govern municipal


Un altre estiu i, amb ell, la ciutat de Lleida, com a centre operatiu per a moltes coses, ho serà també de recepció de molts treballadors que vénen a buscar una feina temporal a la recol·lecció de fruita. I de ben segur que una bona part d’ells hauran de dormir a la intempèrie dels nostres carrers i places. Una situació d’anys, la Paeria no ha trobat la solució. I ni sabem si l’equip de govern l’ha buscat. No ho sabem perquè, malgrat les contínues preguntes del nostre grup municipal sobre el pla de temporers, hem de conèixer pels diaris quins recursos es posen en marxa i quan.
És clar que la gravetat del problema no radica a no explicar, sinó a no fer. I sovint a no fer, tot i dir que es faria. El govern de Ros es va comprometre l’agost passat a col·laborar en una xarxa comarcal d’albergs per a temporers. I a tenir un pla de temporers preparat abans d’aquest estiu. Doncs ni una cosa ni l’altra. Això és així perquè l’equip de govern no té definit un model d’atenció per a aquestes persones, ni té clara una cosa tan elemental com que a Lleida hi cal un alberg públic específic per als treballadors temporers, o que la Fira no és espai adequat per a l’atenció a aquestes persones. On queda la dignitat de les persones? I les condicions mínimes que hem de garantir?
Tot és improvisació i manca de planificació. Pedaços. Ja ens hi té acostumats, el govern municipal en tots els projectes de ciutat. Tot i així, no ens cansarem de dir-ho: la política requereix compromís ètic. Que, en el nostre grup municipal, dimana dels valors republicans: llibertat, igualtat i fraternitat. És a dir, la defensa dels drets fonamentals de les persones, la lluita contra les desigualtats de tota mena (socials, de gènere, generacionals, territorials...) i la construcció d’una Lleida més cohesionada. El comportament ètic ha de ser el pal de paller de la cosa pública. Fent prevaldre la justícia social sobre els privilegis, avantposant l’interès general al benefici privat. Obrant seguint conductes ajustades a principis morals, des d’una concepció del poder polític com a instrument de transformació social, que rebutja l’exercici del poder pel poder. Des d’aquest punt de vista, tenir un càrrec no és un privilegi ni un signe de superioritat respecte a la resta de la ciutadania.
En els darrers temps, s’ha posat el focus en la transparència, fins al punt que s’ha arribat a crear uns índex per mesurar-la i donar diplomes Al més transparent. Deixant a banda que no hi ha millor manera de manipular la realitat que quantificant-la, s’està obviant que la transparència va lligada a un concepte encara més important: el bon govern. Això és, l’exercici dels càrrecs i les funcions públiques segons  un conjunt de principis, valors, normes i bones pràctiques. Només així garantim transparència i una prestació de serveis de qualitat, eficients i útils per a les persones.
El filòsof basc Daniel Innerarity assevera que la política ha caigut en el descrèdit per la discrepància entre allò que s’hauria de fer i allò que es fa, pels incompliments i les incoherències. Allò que deia al principi: no fer, tot i dir que es faria. En la nostra tasca de control, un dels objectius que ens hem imposat al grup d’ERC-Avancem és posar en evidència els incompliments del govern de la Paeria. No només els dels acords amb nosaltres, com la municipalització de la zona blava, la reordenació de les Basses, la redacció d’un Pla del Riu participatiu, la revisió del Pla de Mobilitat, la creació d’una targeta social per als serveis públics, la remodelació i millora dels mercats municipals, la creació del Conservatori Superior de Música, la redacció d’un pla municipal per a l’eficiència energètica, les clàusules èticament i socialment responsables en compres i contractacions, etcètera. També incompliments amb tot el consistori o amb col·lectius diversos, com ara l’esmentat pla d’atenció als temporers, o no fer despeses que no estan pressupostades, o fer un pla estratègic de subvencions, o elaborar un POUM amb el màxim consens, o fer un pla de viabilitat per a la Llotja. I més coses.
Queda menys d’un any de mandat. Poc temps per a esmenar errors i males pràctiques. I tot serà córrer per inaugurar el poc que es pugui inaugurar... Perquè aquesta és l’altra: la mala gestió econòmica dels darrers anys ha dut a l’Ajuntament a no poder fer grans inversions necessàries per a la ciutat i a fiar-les a la iniciativa privada, bé a canvi de la privatització de l’espai públic, com es pretenia a les Basses, o a la zona del Camp d’Esports i el famós Parc de les Arts, o es va fer amb el pàrquing de Ricard Vinyes. O bé a canvi de fer operacions “a l’alemanya”, per acabar pagant enormes sobrecostos, com la construcció de la caserna de la Guàrdia Urbana (valorada en 11 milions, fins ara n’hi hem abocat 15) o la de la Llar d’Infants Municipal de la Bordeta, on portem pagats uns 10 milions d’euros (12 anys, a 800.000 euros anuals). Amb tot això, faríem la piscina dels Camps Elisis, una plaça al Camp d’Esports. O un nou asfaltat de la ciutat sencera. I l’alberg de temporers que el govern de la Paeria no vol fer.

dilluns, 28 de maig de 2018

Un pla d'usos del Segre participatiu


Els rius sempre han jugat un paper molt important en el desenvolupament humà. Les primeres grans civilitzacions urbanes, com ara Mesopotàmia o Egipte, van créixer a la vora de grans rius, que els proporcionaven aigua, terra fèrtil, via de comunicació i de comerç i oportunitats de diversificació en el treball. La història mateixa de Lleida es troba vinculada des dels seus inicis al riu Segre, font de vida i de riquesa. Des dels temps com a capital emmurallada dels ilergetes. Però amb la industrialització, i sobretot durant la segona meitat del segle XX, el riu va anar perdent centralitat en la vida de la ciutat.
Ja des del s. XV s’ha anat realitzant diverses actuacions al Segre al seu pas per Lleida, les més  intensives per reparar els desperfectes provocats per les riuades. A partir de la dècada de 1990, amb la reordenació del riu Segre, s’han fet intents de recuperar-ne el tram urbà i el periurbà i apropar-lo a la ciutadania de Lleida, que durant tant de temps l’havia oblidat. Però no han acabat d’aconseguir que esdevingui plenament el Parc Fluvial del Segre com algun cop se l’ha volgut anomenar. No de bades, l’anterior Pla d’Ordenació Urbana Municipal (POUM) preveia redactar i desenvolupar un pla especial del riu, cosa que encara no es va fer (i que ha quedat fora del POUM acabat d’aprovar inicialment).
D’altra banda, la Directiva Marc de l’Aigua de la UE exigeix que tots els rius europeus estiguin en bones condicions ecològiques, com a molt tard el 2015. En compliment d’aquesta directiva europea, calia definir una proposta de cabal ecològic per a cada tram. Un acord de la Paeria el 25 de març de 2011, amb ampli consens social, reclamava un cabal ecològic del Segre de 14 a 18 m3/s al seu pas per Lleida. Malgrat que, en l’actualitat, el cabal mitjà no en supera els 5 m3/s.
Així, doncs, queda pendent una actuació global que converteixi, definitivament, el riu Segre en un eix natural vertebrador de la trama urbana, un element de dinamització, de cohesió i d’identitat de la ciutat. Que incorpori, o reincorpori el riu al teixit urbà de la ciutat.
Al juliol de 2016, el Ple de la Paeria va aprovar per unanimitat una proposta d’ERC-Avancem per elaborar un pla per definir un nou model global d’ús, gestió i gaudi del riu del riu Segre al seu pas per Lleida. Un pla per compatibilitzar els aspectes productius, ambientals, culturals, esportius, de lleure i paisatgístics de tot el tram urbà i periurbà del Segre al llarg del terme municipal de Lleida, donant compliment, alhora, a la Directiva Marc de l’Aigua. Un pla elaborat amb el màxim consens possible, convenientment ordenat i planificat, per determinar i compatibilitzar les potencialitats d’ús del Segre i la seua llera com a riu urbà i periurbà des dels punts de vista econòmic, patrimonial, històric, ambiental, urbanístic, educatiu, esportiu, d’oci i lleure, etcètera. Per exemple: per què no fer-hi una platja fluvial urbana, per a usos d’oci i lleure com les que hi ha a Praga, Frankfurt, París o Viena?
Per això, l’acord del Ple establia un procés participatiu obert a la ciutadania i a les entitats i associacions, per fer les propostes, observacions i aportacions que creguessin necessàries per a l’elaboració d’aquest pla director. I també que la redacció definitiva del pla director del riu Segre al seu pas per Lleida s’encarregaria a experts, que donarien unitat i coherència al text final.
Gairebé dos anys després, en el marc del II Fòrum de l'Aigua, el govern de la Paeria va presentar el document base del Pla del riu, fet per un equip d’experts contractats ad hoc. Així que, amb una reunió de matí i quatre tallers, diuen donar compliment al mandat del Ple de la Paeria de fer un procés participatiu del Pla del riu. Sense haver convidat als grups municipals, ni tan sols ERC-Avancem com a grup que va proposar el pla, per treballar en la redacció del pla abans de la seva presentació, i reduint a la mínima expressió el procés participatiu aprovat pel ple. Ras i curt: com ja hem vist en anteriors projectes, l’equip de govern fa més un procés explicatiu que no un procés de participació real. I, a més, al revés de com es va acordar en el Ple de juliol de 2016.
El Pla del Riu Segre és un projecte de ciutat que requereix de la participació de tota la ciutadania, que és qui ha de gaudir d’aquest nou espai i dels nous usos que hagi de tenir. Per això, cal un procés de participatiu que apoderi realment la ciutadania, que hauria de culminar amb una audiència pública. Tot i que el Pla del Riu s’hauria d’haver fet abans de l’aprovació inicial del POUM perquè els dos documents tinguessin una coherència.

dijous, 24 de maig de 2018

INFORME DE GESTIÓ MUNICIPAL (ASSEMBLEA LOCAL D'ERC)


Com que avui, tot i ser en teoria una assemblea ordinària, és una assemblea electiva i, per tant, té una part d’extraordinària, hem, cregut oportú que calia fer no un balanç d’un anys de gestió, el que va des de la darrera assemblea ordinària fins a avui, sinó un informe de mandat.
Quan ens vam presentar a les eleccions de 2015, el repte era retornar a la Paeria amb força. I vam aconseguir treure 3 regidors. Un resultat que, tenint en compte la diversificació política i la dispersió de vot, podem considerar, sense pecar d’immodèstia, excel·lent: no només era passar de 0 a 3 regidors, sinó que era aconseguir 5700 vots, un resultat només superat pels 6100 de l’any 2003, quan veníem de la presència de dos mandats i en una Paeria més monocolor que l’actual.
Un dels reptes, s’havia assolit, però calia aplicar-se en el compliment dels compromisos electorals, que eren servir el bé comú, exercir les responsabilitats amb correcció, transparència, dedicació, equitat i eficàcia i contribuint a la difusió democràtica del poder, sense clientelismes, ni tractes de favor, ni actituds abusives.
En l’activitat política del nostre grup municipal, sempre tenim present el nostre compromís ètic, que dimana dels valors republicans: llibertat, igualtat i fraternitat. És a dir, la defensa dels drets fonamentals de les persones, la lluita contra les desigualtats de tota mena (socials, de gènere, generacionals, territorials...) i la construcció d’una Lleida més cohesionada.
Sempre hem dit que el comportament ètic ha de ser el pal de paller de la cosa pública. Fent prevaldre la justícia social sobre els privilegis, avantposant l’interès general al benefici privat. Obrant seguint conductes ajustades a principis morals, des d’una concepció del poder polític com a instrument de transformació social, que rebutja l’exercici del poder pel poder. Des d’aquest punt de vista, tenir un càrrec no és un privilegi ni un signe de superioritat respecte a la resta de la ciutadania.. En definitiva, fent tot el contrari del que la majoria absoluta socialista del mandat anterior havia fet.
Així que calia aconseguir una nova majoria, que fes les coses de forma diferent. Per això, quan Àngel Ros ens va sondejar per si volíem fer govern amb PSC no vam donar opció a aprofundir la proposta. Més quan vam copsar de seguida que la seua prioritat no era el benestar i l’apoderament de la gent de Lleida i l’apuntalament d’una Paeria amb parets de vidre, més transparent, sinó el benestar la seua família i l’apuntalament de la seua cadira. Per això, Ros no va dubtar d’aprofitar-se de les ganes de trepar de la líder de C’s i, més tard, la necessitat del PP de sortir de la invisibilitat en una oposició en què quedava anul·lat. Això ha permès a Àngel Ros actuar contínuament com si tingués majoria absoluta, menystenint precisament la diversitat que democràticament havia decidit la ciutadania. Una situació que dóna a Ros tranquil·litat i un amplíssim marge de maniobra, però que l’escora en posicions conservadores i espanyolistes i fan aflorar tics preocupantment autoritaris, mostrant un cop i un altre falta real de voluntat de diàleg amb l’oposició i una enorme insensibilitat a les demandes de la ciutadania. I replicant el pacte del 155.
Malgrat aquesta aposta de Ros, fins i tot donant ales a l’aspiració de C’s d’arraconar la llengua catalana o la preocupació del PP i els propis C’s per violentar la memòria històrica amb la pervivència de noms franquistes als carrers de Lleida, vam creure que calia mantenir una actitud constructiva, per tal d’intentar aconseguir la implementació de les línies bàsiques traçades al nostre programa electoral. Sense deixar de fer l’altra feina que li pertoca a l’oposició: controlar l’acció de govern.
La gent espera que treballem per la ciutat des del lloc que ens van atorgar les urnes. Que vol dir que col·laborem amb el Govern municipal i, especialment, el fiscalitzem. No que acordem mirar cap a una altra banda i acceptar-los coses inacceptables. Així que, cada cop que considerem censurable l’actuació política del Govern de Ros no ens tremola el pols. Com no dubtem a donar suport a les coses ben fetes: aquest és l’estil d’oposició que la gent espera d’ERC-Avancem.
Així ho havíem dit sempre: actitud constructiva i propositiva i control continu. La política de la pastanaga i el pal. Per això vam pactar els pressupostos de 2016. Firmant un pacte per escrit, que contenia 49 actuacions. Pacte que, com sabeu, no va complir majoritàriament en el seu moment. Ni la remunicipalització de la zona blava, ni la reordenació de les Basses, ni la redacció del Pla del Riu, ni la revisió del Pla de Mobilitat, ni la millora i ampliació del carril bici, ni la creació d’una targeta social per als serveis públics, ni les obres per remodelar i millorar els amercats municipals... Ni tantes altres coses. Sí que es va remunicipalitzar la gestió del teatre de la Llotja, sí que es van fer actuacions menors.
I també és cert que, dos anys després hi ha coses que s’han acabat fent. Com la millora i ampliació del carril bici, o la redacció del Pla del Riu, o la reordenació (ni que sigui inicial) de les Basses, o la millora del CAAC. Però ho han fet com només Ros i el seu equip sap fer: guardant les propostes al calaix, apropiant-se’n d’algunes i acabant-les fent sense ni tan sols reconèixer que eren aportació d’un altre grup.
Però és que hi ha hagut molts altres incompliments de propostes nostres, aprovades sovint per unanimitat o gairebé: la revisió del mapa escolar de Lleida, la creació del Conservatori Superior de Música, la redacció d’un pla municipal per a l’eficiència energètica, la inclusió de clàusules èticament i socialment responsables en la compra de béns i la contractació de serveis.
En la nostra tasca de control, hem denunciat contínuament aquests incompliments. Com també hem denunciat i denunciem contínuament allò que l’equip de govern del PSC a la Paeria porta anys fent: aplicar una gestió econòmica i uns procediments de compra i contractació al límit de la legalitat, com es desprèn dels nombrosos informes sobre els comptes municipals que es fan des dels serveis tècnics de l’Ajuntament. Els propis funcionaris avisen que, des del seu punt de vista, hi ha coses que no s’ajusten a la llei o que són de dubtosa legalitat. Portem mesos de legislatura avisant, Ple rere Ple, que es canviïn les maneres de fer. Però l’alcalde, amb el suport incondicional de Ciudadanos, continua decretant que es faci d’aquella manera dubtosa.
Crec sincerament que hem fet una bona feina. L’equip que formem Josep M. Baiget, Núria Marín i jo mateix com a regidors, la Carme Martínez com a coordinadora de grup i l’Anna Jordà com a responsable de comunicació (sense oblidar  els 6 mesos en què vam comptar amb la Mireia Pomar) hem fet oposició intensament fiscalitzadora.
Com ho demostra el nostre posicionament sobre la gestió econòmica. Vam denunciar la passivitat de l’equip econòmic d’Àngel Ros per millorar la situació financera de la Paeria, que està pròxima al col·lapse. Tant, que la Generalitat (quan teníem al capdavant d’Economia a l’enyorat Oriol Junqueras) va obligar la Paeria a fer un Pla de finançament perquè el deute era gairebé del 110% dels ingressos corrents, una situació insostenible, que hipoteca el futur econòmic de l’Ajuntament i dificulta enormement les inversions.
O com ho demostra també el nostre poscionament sobre el POUM, al qual vam presentar una esmena a la totalitat de retorn, per tal que s’obrís més al consens i es modifiquessin alguns dels seus principis, que el fan un pla en què es prioritzen els interessos dels grans inversors i els especuladors per davant de l’interès general i, per exemple, traça un futur comercial que posa en perill el comerç local i de proximitat.
Pensant en el bé comú, desenvolupant la doble tasca de fiscalització constructiva i de col·laboració crítica, per una nova Lleida, més cohesionada, emprenedora i sostenible, implicada en la construcció del nou país, hem fet una feina que, numèricament, fa patxoca:

Iniciatives, propostes i preguntes per escrit: 407
•    147 propostes de resolució a comissió (propostes concrestes d’actuació)
•    6 propostes de resolució a ple
•    85 mocions
•    38 precs (sol·licituds d’actuació)
•    82 preguntes a ple o a comissió
•    47 sol·licituds (documentació, informació, etc.)
•    2 recursos de reposició

Precs i preguntes orals: a l’entorn de 250
•    De les quals, un centenar han sigut per preguntar, demanar explicacions o presentar objeccions a decrets d’alcaldia.

En l’àmbit de les mocions és on el nostre compromís amb la ciutat ha quedat més clarament i continuadament engatjat amb el compromís amb el país i el projecte de la República que hem de bastir.
I precisament aquest compromís amb el país i amb la ciutat és el que m’ha fet decidir finalment no presentar candidatura per a ser elegit novament cap de llista per a les properes municipals. No se us escapa que aquests dies han circulat noticies que em situaven a tasquest govern. El partit m’ha demanat que faci un pas endavant per treballar des del govern per la República i, alhora, rellançar el nostre projecte municipal, intentant que, després del salt important que vam fer el 2015 amb el retorn amb força a la Paeria, fem un salt de qualitat per assolir el govern municipal, per apuntalar el projecte d’emancipació nacional, des de Lleida i des de les ciutats més importants de Catalunya, que també hem de guanyar. I crec que amb Miquel Pueyo al capdavant ho podem fer.
Durant aquest darrer any de mandat municipal, però, no deixaré les tasques municipals. No és per desig d’acumular càrrecs que ho faig: és perquè, tal com se m’ha demanat des de la direcció del partit, treballem junts per construir el nou projecte municipal, que ha de continuar la feina que hem fet, lliurant el testimoni al futur nou equip, com nosaltres el vam recollit, malgrat la discontinuïtat, de l’equip de la Montse Bergés, a qui no agrairem mai prou la feina feta i l’ajut.
Moltes gràcies a totes i atots.
Visca Esquerra Republicana, visca Lleida i visca la República.

dimecres, 2 de maig de 2018

Un POUM sense consens


La setmana passada, el govern de Ros i els seus socis de la dreta unionista –trànsfuga inclosa– van confirmar que funcionen com un bloc en els temes importants de ciutat. Tant al ple extraordinari del POUM com al ple ordinari, en què no va prosperar cap moció de les que vam presentar els grups de l’oposició real, pel vot contrari del que és, sens dubte, el bloc del 155.

Dimecres, aprovaven el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Lleida (POUM) gairebé per la mínima, amb només 15 dels 27 vots del Ple. Dic PER LA MÍNIMA i NOMÉS perquè, en un ajuntament conformat per sensibilitats tan diverses, no es pot deixar fora de l’acord quatre dels set grups municipals ni el 45% dels regidors. I és el que va fer Ros: deixar-nos fora de l’acord, ja que no va fer els passos necessaris per buscar el consens, ni tan sols per acceptar-nos les esmenes. Però també va deixar fora de l’acord tota aquella gent i tots aquells grups socials que no han tingut l’oportunitat de participar en l’estadi previ a l’aprovació del Pla.

El POUM és una norma de gran importància, que ordena la ciutat i el seu terme municipal i en dissenya el desenvolupament i el creixement futurs. Té un contingut tècnic. Però és una eina política, ja que fixa el model de ciutat per als propers anys. I com a guia per dissenyar una ciutat per a tothom, requereix consens polític i no l’aprovació tal com es va fer. Requereix debat públic, amb llum i taquígrafs, i no negociacions de despatx, en un acte de ben poca transparència.

Fa gairebé quatre mesos que anem dient que considerem aquest POUM un document inacabat, ja que hi calia dos elements que per a nosaltres són indispensables: un procés realment participatiu i la incorporació de diversos documents complementaris (pla de mobilitat, pla estratègic del riu, estudi sobre l’impacte de la implantació de noves superfícies comercials i ordenança del paisatge).

Tot i haver-ho reclamat repetidament i haver demanat en forma d’esmena la seva retirada, l’equip de govern s’hi va negar en rodó. Amb la qual cosa, no hi podíem votar a favor. Però la nostra posició negativa davant del POUM no és només per una qüestió metodològica. És també per una qüestió conceptual: de models. De model de gestió urbanística i de model de ciutat.

El model de gestió urbanística que l’inspira ens sembla opac, especulatiu i que no respon a l’interès general. Opac, perquè hi ha coses que no s’expliquen. Com per exemple, per què hi ha canvis en la qualificació i el desenvolupament d’alguns sectors urbans. O quins objectius, quines actuacions concretes i quines previsions econòmiques hi ha en el Pla Mariola 20.000, presentat a bombo i plateret (i per cert que sense abans haver sigut discutit a l’Ajuntament).

El model de gestió és especulatiu perquè és un que-hay-de-lo-mio.com. S’ha reconegut que s’ha tingut en compte que hi ha interessos de determinats inversors que calia preservar. Determinades actuacions es fien a la iniciativa del privat i a l’arbitrarietat, a criteris difícilment demostrables de priorització i de “disponibilitat d’oferta suficient” d’habitatges buits. Perquè deixa ben clar que les noves àrees comercials definiran el desenvolupament urbanístic.

El model de gestió no respon a l’interès general perquè no han buscat consensuar, sinó pactar el seu model; per què hi ha interessos privats que s’han prioritzat; perquè permet que, en base a criteris subjectius (i, per tant, arbitraris), s’autoritzin determinades operacions urbanístiques.

Pel que fa al model de ciutat, estem enormement distanciats. Als antípodes. El nostre és un model de ciutat inclusiva, compacta, que facilita la cohesió social, amb mobilitat sostenible i saludable, amb comerç de proximitat, on la iniciativa pública és la que ordena el seu creixement i desenvolupament. El que importa és l’habitabilitat, i no l’aparença ni els brindis al sol, com els que fa Ros amb un POUM que inclou propostes que no sabem ben bé si les veurem mai: un tren urbà que ell diu tramvia (que depèn d’Adif i de Ferrocarrils de la Generalitat), unes les illes verdes interiors (que es faran si volen els constructors de pisos), unes inversions al Centre Històric (que es faran si volen els promotors immobiliaris), una oferta d’habitatge social suficient (tot i que es deixa la necessària inversió pública sota mínims). I així anar fent: un continu brindis al sol a la ciutat de la boira...
Mentre es deixa tot el protagonisme a la iniciativa privada. És clar: a la Paeria, en els darrers anys, les coses s’han fet de tal manera que no hi ha diners per a la inversió pública. Ni lloc per al consens.