#NovaLleida

La independência comença als municipis

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Lluís Companys, un any més sense restitució


El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat el president Lluís Companys, després de ser sentenciat en un consell de guerra sumaríssim sense cap mena de garanties processals. L’única sentència d’aquest tipus a un president d'una nació democràticament escollit a la història d’Europa. Un crim d’Estat. I, malgrat que ERC ha exigit repetidament la seua anul·lació i la reparació de l’honor del president Companys, l’Estat Espanyol s’hi negat altres tantes vegades.

Companys va ser processat i condemnat sota l’acusació d’haver sigut president de la Generalitat i ministre de la República espanyola. En un judici, doncs, per raons polítiques i on l’Estat espanyol, a través d’un sistema judicial corromput, va aplicar tota la seua força venjativa contra un home que es proclamava defensor dels valors universals de la pau, de la democràcia i de la justícia. I sempre els diversos governs espanyols s’han negat a anul·lar el judici perquè han considerat que s’atenia a la legalitat vigent del moment. I, malgrat que el govern de Pedro Sánchez es va comprometre a assumir la enèsima petició d’ERC per restituir Companys, encara no hem vist cap moviment.

Fa molt temps que el nostre grup municipal –i el nostre partit, en les institucions on som presents– portem reclamant la restitució de la memòria del president afusellat, com també la de milers de víctimes assassinades pel franquisme de totes les nacions i pobles de l’Estat Espanyol. Hem portat diverses iniciatives perquè tant les víctimes del franquisme com els funcionaris de la Paeria depurats sota aquest règim dictatorial vegin restituïda la seua dignitat. Així, el ple municipal de setembre de 2016 va aprovar una moció d’ERC-Avancem donant suport a l’aprovació de la llei del Parlament per a la reparació jurídica de les víctimes del franquisme. I el ple d’estat de la ciutat de 2017 va aprovar una proposta de resolució presentada pel nostre grup . En el primer cas, PP hi va votar en contra i Ciudadanos s’hi va abstenir; en el segon, PP s’hi va abstenir. Això és el que hi ha a la Paeria de Lleida. Mentrestant, hi ha franquistes lleidatans que van col·laborar en les morts i les depuracions que tenen el seu nom a les plaques dels nostres carrers... I els funcionaris depurats i les seues famílies esperant que se’ls restitueixi la dignitat i que se’ls reconegui la injustícia patida.

La memòria de Lluís Companys, la memòria de tanta gent assassinada o depurada no pot continuar sent denigrada per un Estat, encara ara que passa per ser democràtic, per la seua adscripció política. Per una justícia que, encara ara que passa per ser independent, actua en l’àmbit reservat a la política. Per uns governs que, encara ara que passen per treballar pel bé de tota la ciutadania, porten als tribunals les actuacions i les resolucions polítiques. Sota el franquisme i ara. Ara també, en una monarquia que no ha tingut mai una posició políticament asèptica i que molta població catalana ha sentit hostil, retrògrada i opaca.

Passem un altre 15 d’octubre sense la restitució de la memòria del president Companys i la de milers de persones afusellades, perseguides i depurades pel franquisme. A Lleida, el nou alcalde Larrosa volia donar una imatge diferent, distanciada de la de Ros. De moment, com amb Ros, no s’ha fet res per restituir la dignitat dels funcionaris depurats pel franquisme. I, malgrat les bones paraules, en el darrer ple municipal l’equip de govern va votar en contra d’una moció de la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme (de la qual ERC forma part) per la retirada dels noms franquistes dels carrers. Un altre "no" de l’alcalde i el seu govern i socis.

dilluns, 3 de setembre de 2018

Nou alcalde, mateixes polítiques?


La fugida d’un alcalde que no ha sigut capaç d’acabar el mandat i abandona el càrrec per la porta del darrere ha provocat que, després d’un agost atípic, s’hagi hagut de votar un nou Paer en cap. Hi havíem de triar entre Fèlix Larrosa, candidat elegit per la militància del PSC-PSOE, el cap de llista de cadascun dels grups o cap d’aquestes opcions.

ERC-Avancem va creure més adient votar Carme Forcadell, Dolors Bassa i Meritxell Serret, les presoneres polítiques i l’exiliada ponentina. No ens resignàvem que el nostre vot no servís per a res, més enllà d’evidenciar les nul·les expectatives que ens generava Larrosa. Volíem que fos un acte contra la invisibilització i l’oblit d’aquestes dones. Com a vindicació de la seua figura, com a denúncia de la injustícia que pateixen per la repressió d’un estat rancuniós, com a recordatori de la connivència del govern de la Paeria i els seus socis i sòcies, i com a expressió clara que som república i fem república.

Però, per què no vam votat Fèlix Larrosa? No volíem que els prejudicis (és a dir, amb judicis previs) ens condicionessin, però els antecedents, després de més de tres anys sota el lideratge de Ros, no són gaire lluïts. Per la gestió municipal, amb un balanç gens encomiàstic: endeutament galopant i col·lapse financer de l’Ajuntament; incompliments d’acords PSC-ERC, com el del pressupost 2016; incompliments pressupostaris generals i desinversió continuada; efectisme polítiques d’aparador (boscos urbans, procés participatiu pla del riu...); privatització de l’espai urbà (soterrani de plaça R. Vinyes, antic projecte de les Basses, Parc de les arts); gestió de Torre Salses i la futura implantació de grans àrees comercials; aposta per les concessions, amb la pròrroga del servei de neteja i recollida d’escombraries i la no remunicipalització de la zona blava; unilateralitat i errors en la redacció del nou POUM. Etcétera.

També ens distanciaven del candidat del PSC-PSOE més de tres anys de posicionaments polítics dels quals Larrosa no s’ha desmarcat en cap moment: la concreció del pacte amb C’s i l’entesa permanent amb la dreta unionista i més reaccionària; la instrumentalització del català com a moneda de canvi; la seua reiterada posició contra al dret a decidir i contra el referèndum; la nefasta gestió dels fets de l’1-O a Lleida; la seua actitud envers presos polítics i exiliats; la negativa a fer desaparèixer el franquisme del carrers. Posicionaments ben inequívocs.

Cert que en Fèlix Larrosa ens ha ofert la mà estesa per buscar acords. I ho podríem entendre com l’expressió d’un nou tarannà. Cert que no té els tics autoritaris de l’actual ambaixador d’Andorra. Cert que a les reunions que hi hem tingut durant el mandat hi ha hagut clima de diàleg. Però no volem sentir només bones paraules: té l’oportunitat d’un gest real que demostri voluntat real de canvi de tarannà i de mà estesa per als acords. Un gest real de calatge: que aturi el procés d’aprovació del POUM i tornem a la casella prèvia a l’aprovació inicial. Un altre gest que podria servir de la prova del cotó: que activi l’acord de remunicipalització de la zona blava (i acabi amb el desori administratiu i amb les contínues deficiències en els equipaments). Un altre gest, políticament definitiu: aprofitant el rebuf de l’exhumació de les restes del dictador a qui els Borbón li deuen el seti reial, que acabi amb els carrers franquistes a la ciutat de Lleida. És senzill i barat. I d’una gran càrrega simbòlica.

I, sobretot, que no caigui en la temptació d’instrumentalitzar electoralment el càrrec. Que no l’utilitzi com a trampolí per a les municipals de maig de 2019 i per fer campanya permanent. Que pensi en el bé comú, que tracti equitativament la ciutadania i que no caigui en les cacicades i les alcaldades amb què ens va acostumar el rossisme. Que faci d’alcalde i tan bé com sigui capaç. Si ho fa així, segur que podrem col·laborar. Com sempre que ha passat quan hem pogut arribar a acords. Si no, intensificarem la nostra tasca fiscalitzadora.

divendres, 3 d’agost de 2018

Andorra, l'escapada


A principi d’aquest mandat, Àngel Ros feia mans i mànigues per aconseguir l’alcaldia. Un any abans d’acabar el mandat, ha fet i desfet per deixar-la. I ha hagut de ser Pepe Borrell, el ministre més rematadament unionista i ple d’autoodi, qui li ha regalat una jubilació que, en comptes de ser daurada, sembla més aviat de llautó... Amb tots els respectes per l’únic Estat que té el català com a llengua oficial. Perquè la veritat és que la portada que vam veure fa uns dies a la premsa local semblava més aviat de 28 de desembre: Ros, el pròcer del catalanisme al PSC i plenipotenciari alcalde de Lleida, ambaixador d’Espanya a poc més de 155 km de Lleida (això sí, amb el gendre col·locadet a la Subdelegación, així podrà fer de cap dels qui peguen els malèfics independentistes). De voler les olimpíades per al país als Pirineus a viure olímpicament al país dels Pirineus. Rememorant aquella campanya promocional de fa uns anys: Andorra, l’escapada.

Quin llegat deixa? Doncs poca cosa bona. Sap greu, sincerament. No per ell, sinó per Lleida: gairebé 15 anys d’alcaldia exercida cada cop més sovint amb tics autoritaris, opacitat i política de l’aparença (corregida i augmentada per l’abús de cotxe oficial amb escorta). I aquest mandat, que havia de dur aires de canvi a l’Ajuntament –una Paeria molt més diversa i sense majoria absoluta– Àngel Ros va enginyar-se el pacte de la vergonya amb C’s per aferrar-se al càrrec i per manar amb tranquil·litat... A canvi de donar via lliure a aquests neofalangistes i fotografiar-s’hi brandant entusiastament la rojigualda.

El resum d’aquests tres anys: relegació del català (punt essencial del pacte amb Ciudadanos), esquena a la ciutadania l’1-O, suport al 155, manteniment dels carrers franquistes, negació dels presos polítics i exiliats, endeutament i ofec financer de la Paeria, despeses supèrflues, contractació opaca, incapacitat per reflotar Parc Tecnològic i EMU, incompliment continuat d’acords i de la paraula donada, manca d’habitatges socials, deficient servei a les persones, privatització de serveis públics i socials, revisió sense consens del POUM, abandonament del comerç local i llum verda a grans superfícies, deixadesa amb els mercats municipals... I, per tal d’apuntalar encara més la seua tranquil·litat, va recórrer a la mala praxi –una més–  de promoure el transfuguisme per incorporar una altra regidora al seu equip de govern.

I ara, què? No sabem si hi haurà nou estil de fer política, perquè en el moment d’escriure aquest article encara no sabem qui es proposa per a la seua substitució. Però una cosa no hem de perdre de vista: als pactes, a les actuacions, a les votacions, a les càrregues contra l’oposició... A totes les fotos d’Àngel Ros amb C’s hi ha l’equip de govern en pes (darrera incorporació inclosa). Així que la responsabilitat de tot el desori a què m’he referit abans és solidària: cadascuna de les regidores i cadascun dels regidors de govern han d’assumir el llegat de Ros. De manera que poden ser més dialogants o menys, poden dur escorta o no, poden vendre tant o no tant fum... Però han restat sense fissures –almenys, públicament–  al mateix govern. Tenen, igualment, la cua de palla. L’alt nivell de desaprovació que la ciutadania ha demostrat a les enquestes i al carrer és extensible al bloc de govern.

Per això, si no és que la nova alcaldia dóna un tomb de 180º a la gestió del PSC-PSOE i els seus socis de l’unionisme conservador, poca cosa nova i bona a esperar. Com deia fa unes setmanes un regidor de govern, anar passant les darreres comissions i anar fent els darrers plens del mandat: aquestes són les expectatives del govern per als propers mesos. Així que, des de l’oposició, haurem de continuar fent allò que ens havíem proposat, per fer una Lleida millor amb l’argila que tenim: treballar, en el doble vessant fiscalitzador i propositiu, per un municipi cohesionat, emprenedor, sostenible i gestionat des de valors republicans, des de la transparència i el bon govern, amb criteris democràtics i col·laborant en el procés de construcció de la República Catalana. Tot i sabent que segurament trobarem l’actitud poc receptiva de l’equip de govern, sobretot en això darrer.

dilluns, 30 de juliol de 2018

Estudis comercials: torna-la a tocar, Ros


Una mica més de dos anys després d’haver acordat amb les patronals del sector del comerç i de l’hostaleria que la Paeria encarregaria un estudi sobre l’impacte econòmic i social de la implantació a Lleida de nous equipaments comercials, es va fer la presentació d’aquest estudi. Ja s’ha vist que l’equip de govern, molta pressa, no en tenia. Això que quan van prendre aquest acord amb les patronals era prou conegut que s’estava ultimant la redacció del nou POUM, que havia de contemplar sòl per a nova implantació comercial. Potser per això no hi havia pressa: perquè l’actual alcalde, l’actual regidor d’urbanisme i el regidor de comerç ja havien decidit que o nova implantació comercial o nova implantació comercial. Sense esperar a conèixer què podria dir aquest estudi sobre l’impacte real de les implantacions comercials previstes.
De tota manera, quan hi ha un veritable interès a saber l’impacte d’una actuació o d’un procés qualsevol, se n’estudien els pro i els contra. Si només s’analitza un d’aquests dos aspectes, ens trobem davant una recerca esbiaixada: si es fixa només en els pro, les conclusions només parlaran de les bondats; si només se’n miren els contra, tot seran desavantatges.
Doncs resulta que l’estudi només s’ha focalitzat en les bondats de la implantació de nous equipaments, sense plantejar-se les repercussions negatives –que alguna en deu tenir—de les possibles noves àrees  comercials. Vet aquí que els 16.335 euros que han costat a l’erari municipal no han servit per tenir una imatge fidedigna de què pot passar, sinó que s’hi ha dibuixat un panorama idíl·lic, paradisíac, en què només hi ha que coses bones: els llocs de treball que es crearan, els milions d’euros que es “fuguen” i podrien retindre’s a Lleida, les modificacions urbanes que propiciaran...
Sense aventurar-se a saber o a pronosticar què passarà amb el comerç i l’oferta d’oci actuals, si caldrà amortitzar llocs de treball existents i quants, quin nivell de certesa hi ha que la fuga estimada de recursos s’aturarà, si les modificacions urbanes seran compatibles amb un model sostenible i compacte de ciutat...
És clar que aquestes mancances no són imputables a l’empresa que ha redactat l’estudi. Segur que han fet impecablement allò que se’ls va demanar. I entre les coses que se’ls demanava no hi havia res de tot el que hi hem notat a faltar. Així que queda meridianament clar que no interessava saber més del que ja se sabia: que a Lleida no hi ha grans àrees comercials, que Àngel Ros, Fèlix Larrosa i Rafel Peris tenen interès perquè se’n facin –i punt! –, que s’havia de buscar coartades i justificacions que els donessin cobertura. I el que fa més mal: que, a l’actual equip de govern, li  interessa poc o gens quin és el futur del comerç i l’hostaleria lleidatans i de proximitat. Un sector que representa més del 40% de l’activitat econòmica de la ciutat. Que, quan reclama ajut i col·laboració a la Paeria, troba una actitud menys que poc receptiva per part del seu equip de govern.
Així que els 27.830 euros que costarà l’elaboració d’un pla estratègic per al sector comercial de Lleida, havia d’estar enllestit fa tres mesos, ens els hauríem pogut estalviar. Perquè... ¿Quin full de ruta, quins objectius i quines línies d’acció representa que es dibuixaran si ja sabem que el govern de la Paeria aposta per l’especulació i el negoci immobiliari per sobre de la iniciativa comercial local?
Mentrestant, anem marejant la perdiu amb estudis que ja sabem què diran i plans estratègics que mai no arriben. Com de costum. Play it again, Ros

dilluns, 9 de juliol de 2018

Lleida en els rànquings


La setmana passada es va donar a conèixer que Lleida ocupa un lloc molt destacat d’entre les capitals de l’Estat d’uns determinats rànquings econòmics. Podria estranyar que l’actual Paer en cap, tan propens a vantar-se de les grandeses estadístiques de la ciutat, no en fes cap referència. Però s’entén: aquests rànquings econòmics apareixen a l’informe “Panorama de la fiscalidad local 2018”, fet públic pel consell general d’economistes assessors fiscals. Segons aquest estudi, Lleida ocupa el 6è lloc entre les 52 principals ciutats de l’Estat quant a impostos municipals per habitant. La mitjana d’impostos municipals per habitant que es pagarà a la nostra capital aquest 2018 és de 536,20 euros, gairebé un terç més que la mitjana estatal, que està en 418,20.

Amb els impostos locals es financen els serveis públics municipals, de manera que és lògic pensar que si és tan car viure a Lleida deu ser perquè la neteja viària, el transport públic, les inversions i el manteniment i, en general, tots els serveis de la Paeria van com un rellotge suís.

Perquè si resulta que, a Donòstia, la gent paga de mitjana 430,20 euros en impostos municipals i, a Sevilla, 429,60 i aquestes ciutats estan netes, Lleida deu estar com una patena, pagant com paguem 106 o 107 euros més. Si resulta que tributem més que a Màlaga (417€) o a Pamplona (299,80€), el nostre transport deu ser millor que allà. Si resulta que cada ciutadà de Bilbao paga un 47% menys que aquí, comparativament la inversió de l’ajuntament biscaí deu ser gairebé la meitat que la nostra. Si resulta que si a qui viu a Santa Cruz de Tenerife se li cobren 289,40 euros, deu tindre una ciutat amb molt pitjors carrers i places i amb menys arbres que al nucli urbà de Lleida.

Aleshores, és lícit que algú de Lleida es pregunti on fan cap els impostos que paga a la Paeria, ja que Donòstia o Sevilla són ciutats molt més netes que Lleida, Màlaga o Pamplona, tenen millor bus municipal que el nostre, l’alcalde de Bilbao destina a inversions 9 vegades més que Àngel Ros (mentre el pressupost bilbaí és només 3,25 vegades més que el nostre) i Santa Cruz té uns carrers, unes places i un arbrat molt més presentables que els d’aquí.

Doncs si, amb aquesta comparativa, no n’hi ha prou per indignar-se, encara una dada més. El triomfalisme estadístic de l’actual Paer en cap s’estavella contra la tossuda realitat en un altre aspecte: el nostre ajuntament és el que aplica el segon tipus impositiu més alt de l’Estat. És a dir, que només hi ha un ajuntament on s’aplica un percentatge més alt per al càlcul de l’IBI a pagar, per cert que amb un alcalde que també es manté al lloc per un pacte amb la dreta espanyola: Tarragona. És clar que ell, almenys, pot justificar que aquest 2018 ha necessitat molts diners per fer uns Jocs del Mediterrani difícils d’oblidar!

Volent buscar una explicació raonable al tan dubtós honor de ser de les ciutats més cares de l’Estat espanyol, podríem tenir l’esperança que és perquè les polítiques socials s’emporten gran part del pastís impositiu lleidatà. És clar que veient que, tot i continuar havent-hi temporers dormint pels carrers, la capital agrària de Catalunya no té alberg de temporers; i sabent que més de la meitat dels gairebé 18 milions d’euros del pressupost d’enguany -que es diu que són per a polítiques socials- correspon, en realitat, a sous i despeses de funcionament; tenint en compte que el forat de l’Empresa Municipal d’Urbanisme se’ns endú cada any uns 3,5 milions mentre continuen faltant polítiques d’habitatge; contemplant com es continuen justificant torronades, dinars i altres celebracions com a despeses socials... En fi, que ens sembla més injustificat ser líders en impostos locals.