#NovaLleida

La independência comença als municipis

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 de febrer del 2018

L'escola, la llengua i el 155


El govern del PP i els seus socis –cada cop més rivals– de Ciudadanos s’han passat mesos posant en tensió el model educatiu català tot afirmant que s'adoctrinen els estudiants, en un exercici de qui la diu més grossa. En el seu estira-i-arronsa per l’hegemonia en el nacionalisme hispànic, en el qual el PSOE per cert no vol perdre pistonada, el model educatiu hi juga un paper preponderantíssim. Del “vamos a españolizar a los niños catalanes” han passat al, “vamos a hacer clases donde sólo se hable español”. I diu que ho farà des de Madrid, emparant-se en l’article 155, un partit que només té 4 diputats al Parlament de Catalunya.
Perquè l'anunci del Govern que, aprofitant la vigència de l’aplicació de l’article 155 de la CE, modificarà el procés de preinscripció del Departament d'Educació de la Generalitat introduint la possibilitat que els pares triïn el castellà com a llengua vehicular en l’educació dels seus fils i filles en les noves matriculacions del curs 2018-2019 és un avís que es pretén separar els alumnes per raó de la seua llengua. Es pretén convertir l’escola catalana en una escola segregadora per raons ètniques. Això és molt greu.
Això significa operar una modificació substancial en el sistema educatiu de Catalunya, mitjançant el qual –de retruc– canviar la política lingüística de Catalunya. Espanyolitzar és arraconar la llengua catalana, marginar-la en l’únic àmbit social on té un paper central i una presència notable. I dic una presència notable perquè als nostres centres educatius l’ús la llengua catalana té un espai important, però continua patint tant en els àmbits estrictament no acadèmics com en els pròpiament acadèmics: les converses de passadís, els jocs de pati, les tutories... Però també les classes, les activitats curriculars i les extracurriculars i les complementàries...
Els diversos experts i els organismes internacionals que s’han manifestat al respecte del model educatiu català n’han destacat l’èxit pedagògic i la importància social. La immensa majoria de la nostra societat n’aprova la vigència. La comunitat educativa hi dóna suport unànime i incondicional. Els entesos en matèria de ciències socials i, més específicament, en sociologia i sociolingüística l’assenyalen com un dels pilars bàsics per a la cohesió social del nostre país alhora que un dels elements bàsics per a la pervivència de la llengua catalana, en la seua resistència a ser desplaçada per l’espanyola i, en menor mesura, per les altres llengües que s’usen al territori.
I és d’això, en definitiva, del que es tracta: de desplaçar la llengua catalana. Ja està minoritzada en els mitjans d’informació, en el món de la justícia –si és que n’hi ha–, en les transaccions comercials, en les places i els carrers de moltes ciutats, etcètera. Però el nacionalisme espanyol més reaccionari no en té prou. El principi que “siempre la lengua fué compañera del Imperio” (frase encunyada al segle XV) surt a passejar cíclicament, gairebé tantes vegades com el “hay que bombardear Barcelona cada 50 años” (dita per primer cop fa segle i mig). Ara, bombardegen el català.
És l’etern retorn. La incapacitat de pensar una Espanya on, a part de “lo castellano” hi càpiga “lo demás”. La Constitució espanyola, per exemple, només designa pel seu nom la llengua castellana; les altres llengües són anomenades així: “las demás lenguas españolas”.
L’Ajuntament de Lleida, com a administració local d’una de les ciutats més importants del país, s’ha d’alinear en la defensa de la llengua catalana en tots els àmbits. Malgrat que els pactes que l’alcalde hagi fet per mantenir el seu càrrec i el d’alguns altres contemplin el desplaçament del català. Malgrat que els acords del PSC-PSOE, Ciudadanos i PP comportin aberracions i abusos com el de l’aplicació del 155. A Lleida, aquest 155 pactat pel PSC-PSOE ja ens va prendre l’art sacre del Museu de Lleida. Esperem que el Paer en cap tindrà clar que ara no ens hem de deixar prendre la llengua.

dijous, 3 de març del 2016

El bilingüisme com a excusa



Semblava que feia temps que es tenia superada la qüestió lingüística a Lleida. Els usos ligüístics de les administracions tampoc no eren qüestionats per ningú, ni ningú havia denunciat tracte desfavorable ni indefensió per causa de l’ús preeminent de la llengua catalana a la Paeria. Demostració que no hi havia cap problema ni cap disfunció... Fins que, després que el partit de Ciudadanos obtingués representació a l’Ajuntament, es posés com a moneda de canvi per a una investidura tranquil·la i una legislatura estable per a Àngel Ros, la revisió de l’status lingüístic a la Paeria.

C’s-Ciudadanos, que durant la campanya electoral va defensar el canvi a l’Ajuntament de Lleida, està garantint que no hi hagi canvi. O sí, un: el canvi lingüístic. Perquè a l’hora de prendre les decisions, Ángeles Ribes i els seus regidors han donat carta blanca a Àngel Ros: votant-li la investidura, donant suport perquè conservés sis tinences d’alcaldia, propiciant un gabinet d’alcaldia sobredimensionat, mantenint l’IBI més alt, proposant retallades de subvencions culturals, sense fer el control de factures que va prometre en campanya... I criticant contínuament l’oposició! On s’és vist? Un partit suposadament d’oposició que apuntala el Govern i critica l’oposició!

Li està sortint barata l’estabilitat a Ros. Però a Lleida li comença a sortir cara, perquè el que ja coneixem com “pacte de la vergonya” té com a resultat que es creï un problema allà on no n’hi havia cap: una administració que es comunica amb la ciutadania perfectament i amb normalitat emprant el català com a llengua vehicular ara hauria de canviar. El català com a llengua de l’administració fa nosa a Ciudadanos. De fet, el català els fa nosa.

En els darrers mesos, C’s-Ciudadanos ha donat mostres de bel·ligerància cap a les llengües peninsulars que no són el castellà. Ho han intentat a l’Ajuntament del Ferrol (que potser ells voldrien que es tornés a dir del Caudillo), on volien eliminar criteris de promoció d’ús del galleg. Ho han intentat a León, demanant que s’eliminés el lleonès dels usos oficials de l’administració regional. Ho han intentat a Aragó, demanant que no s’inclogués l’aragonès al currículum de primària o no fos reconegut el català com a llengua de la Franja. Ho han fet a València defensant la preeminència del castellà davant la que consideren “lengua de aldeanos” (valencià o català de València).

I a Catalunya, no només proposen a Lleida una “administració bilingüe”. També a Reus, per exemple. Com també proclamen que, tan aviat com poguessin, suprimirien la pràctica pedagògica de la immersió lingüística, que garanteix que tothom conegui i domini la llengua catalana, com a mesura educativa d’igualtat d’oportunitats. Allò que sempre han criticat del país basc ho farien a Catalunya: dos escoles diferenciades, una per a catalanoparlants i una altra per castellanoparlants... Adéu cohesió social, adéu convivència cultural. Hola conflicte lingüístic. Vet aquí que qui acusa els altres de crear divisió és el campió de la confrontació per raons culturals.

Queda clar, doncs, que no és un fet casual, sinó perfectament dissenyat. I queda clar que el bilingüisme d’aquests bilingüistes té més de campanya d’agitació política i d’atac contra les llengües no castellanes que de reconeixement als drets lingüístics de la gent. S’hi aferren perquè és el seu pretext infal·lible per no haver d’usar i menys promocionar el català. Defensar el bilingüisme no és defensar els dos idiomes, ni els drets lingüístics de tothom, sinó defensar, sense estridències i amb postureig però irreductiblement, la postergació del català. La defensa dels castellanoparlants enfront els catalanoparlants. No és un criteri tecnicista sinó etnicista. L’ús de la llengua com a arma política.

Hi ha un parell de coses interessants que diuen els lingüistes al respecte (i servidor en coneix uns quants de reputats): la primera, que cooficialitat no vol dir equiparació i que havent-hi més d’una llengua oficial, l’administració no té perquè ser bilingüe o multilingüe; la segona, que la pervivència d’una llengua no la marca la seua oficialitat sinó el seu ús social, i aquí la que no té problemes és el castellà. Per tant, el català continua sent una llengua a protegir des de les administracions.

En definitiva: la senyora Ribes i el partit de Ciudadanos, amb la col·laboració inestimable del PSC d’Àngel Ros, estan intentant enfangar la política lleidatana amb la polèmica totalment artificial i artificiosa del bilingüisme a l’Ajuntament de Lleida. Polèmica que me’n guardaré d’imputar a la poca preparació o la ignorància de qui l’ha provocat. Respon a interessos polítics del més pur estil populista. Pur arribisme. Així que només pot ser causada per la mala fe.

I val a dir que defensar el bilingüisme des del monolingüisme té el seu què. Perquè resulta que la màxima defensora del bilingüisme a la Paeria s’expressa únicament en castellà. Com diria un afamat mediàtic televisiu: “¡Eres una campeona!”

dimecres, 12 d’agost del 2015

Funambulisme habitual


En ple estiu encara et vas trobant ciutadanes i ciutadans que parlen del Ple municipal del mes de juliol de la Paeria amb una barreja de perplexitat i d'indignació per la moció que es va aprovar sobre l'ús de la llengua a l'Ajuntament de Lleida.

Perplexitat per l'aprovació d'una moció en què s'acaba prenent alhora dos acords contradictoris: d’una banda, l'ús preferent de la llengua catalana a la nostra administració municipal; de l’altra, la revisió del Reglament d'Usos Lingüístics de la corporació. I és que si el català és llengua preferent a l'Ajuntament de Lleida, quin sentit té revisar el Reglament? Per assegurar que qui vulgui ser atès en castellà ho pugui fer? Això ja és recollit en el document redactat el 1996 i, per cert, revisat... l'any passat!

També perplexitat per la naturalitat amb què utilitza la llengua com a eina política alhora que acusa l’oposició d’utilitzar la llengua com a eina política. Havent sigut Ros qui va obrir la caixa dels trons ens retreu l’emprenyament de la ciutadania lleidatana perquè ha generat un problema on no hi havia cap problema.

I indignació per la finalitat d’aquesta operació de quadratura del cercle: assegurar-se suports polítics suficients per mantenir càrrecs i sous, per continuar manant en comptes de governar, per fer com si tingués el mateix suport ciutadà que abans. Perquè la gent, en general, ha percebut que l’actual alcalde volia i vol mantenir el seu status a qualsevol preu.

Fet i fet, en el darrer ple, va quedar clar que Ros −en un exercici de funambulisme habitual en ell− va forçar l'aprovació simultània de dos coses antagòniques per continuar amb la seua pràctica de voler quedar bé amb tothom, defensant al mateix temps una cosa i la contrària. Pràctica que, per cert, va aplicar diversos cops en el mateix ple, no només en el punt sobre la llengua. També en la qüestió de l'habitatge, mostrant una actitud comprensiva amb la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i fent-se el sord en l'exigència que vam formular alguns grups de l'oposició perquè apliqui sancions als propietaris −la majoria, bancs i caixes− de gran nombre d'habitatges que no posen els pisos a disposició per fer habitatge social. O en el tema de l'estació d'autobusos, instant la Generalitat a fer la nova estació i refusant qualsevol responsabilitat per haver permès durant dècades que el concessionari de l'actual no la mantingués amb els mínims de decòrum.

De tota manera, costa de creure que una persona tan experimentada com Ros no sàpiga que no es pot enredar tothom sempre ni que no es pot tenir la credibilitat intacta després de tants anys de vendre fum. Però encara resulta més difícil d’acceptar que, malgrat tot, posi en risc la imatge i el crèdit del Paer en Cap com a figura institucional. A menys que li sigui indiferent, mentre pugui mantenir-se el màxim de temps possible en el càrrec. Si fos així, els aduladors professionals i els grups polítics que ho han propiciat serien tan responsables com ell mateix de tal despropòsit.

Les responsabilitats polítiques de cadascú, sia a govern o sia a oposició, s’han d’exercir amb la pròpia consciència i els principis ètics com a referència. Des de l’oposició, és important buscar consensos amb el govern, per col•laborar-hi tant com es pugui i amb tanta intensitat com la coincidència de criteris ho dicti... Si és possible. No a qualsevol preu ni buscant l’acord per l’acord. Les mosques es cacen abans amb mel que amb fel, però si viuen en un femer, acaben preferint els detritus. I si volem evitar que la política municipal a Lleida sigui un circ amb un funàmbul a la corda fluixa, tampoc no podem permetre que es converteixi en un femer.