Semblava que feia temps que es tenia superada la qüestió
lingüística a Lleida. Els usos ligüístics de les administracions tampoc no eren
qüestionats per ningú, ni ningú havia denunciat tracte desfavorable ni
indefensió per causa de l’ús preeminent de la llengua catalana a la Paeria.
Demostració que no hi havia cap problema ni cap disfunció... Fins que, després
que el partit de Ciudadanos obtingués representació a l’Ajuntament, es posés
com a moneda de canvi per a una investidura tranquil·la i una legislatura
estable per a Àngel Ros, la revisió de l’status
lingüístic a la Paeria.
C’s-Ciudadanos, que durant la campanya electoral va defensar
el canvi a l’Ajuntament de Lleida, està garantint que no hi hagi canvi. O sí,
un: el canvi lingüístic. Perquè a l’hora de prendre les decisions, Ángeles
Ribes i els seus regidors han donat carta blanca a Àngel Ros: votant-li la
investidura, donant suport perquè conservés sis tinences d’alcaldia, propiciant
un gabinet d’alcaldia sobredimensionat, mantenint l’IBI més alt, proposant
retallades de subvencions culturals, sense fer el control de factures que va
prometre en campanya... I criticant contínuament l’oposició! On s’és vist? Un
partit suposadament d’oposició que apuntala el Govern i critica l’oposició!
Li està sortint barata l’estabilitat a Ros. Però a Lleida li
comença a sortir cara, perquè el que ja coneixem com “pacte de la vergonya” té
com a resultat que es creï un problema allà on no n’hi havia cap: una
administració que es comunica amb la ciutadania perfectament i amb normalitat
emprant el català com a llengua vehicular ara hauria de canviar. El català com
a llengua de l’administració fa nosa a Ciudadanos. De fet, el català els fa
nosa.
En els darrers mesos, C’s-Ciudadanos ha donat mostres de
bel·ligerància cap a les llengües peninsulars que no són el castellà. Ho han
intentat a l’Ajuntament del Ferrol (que potser ells voldrien que es tornés a
dir del Caudillo), on volien eliminar criteris de promoció d’ús del galleg. Ho
han intentat a León, demanant que s’eliminés el lleonès dels usos oficials de
l’administració regional. Ho han intentat a Aragó, demanant que no s’inclogués
l’aragonès al currículum de primària o no fos reconegut el català com a llengua
de la Franja. Ho han fet a València defensant la preeminència del castellà
davant la que consideren “lengua de aldeanos” (valencià o català de València).
I a Catalunya, no només proposen a Lleida una “administració
bilingüe”. També a Reus, per exemple. Com també proclamen que, tan aviat com
poguessin, suprimirien la pràctica pedagògica de la immersió lingüística, que
garanteix que tothom conegui i domini la llengua catalana, com a mesura
educativa d’igualtat d’oportunitats. Allò que sempre han criticat del país basc
ho farien a Catalunya: dos escoles diferenciades, una per a catalanoparlants i
una altra per castellanoparlants... Adéu cohesió social, adéu convivència
cultural. Hola conflicte lingüístic. Vet aquí que qui acusa els altres de crear
divisió és el campió de la confrontació per raons culturals.
Queda clar, doncs, que no és un fet casual, sinó
perfectament dissenyat. I queda clar que el bilingüisme d’aquests bilingüistes
té més de campanya d’agitació política i d’atac contra les llengües no
castellanes que de reconeixement als drets lingüístics de la gent. S’hi aferren
perquè és el seu pretext infal·lible per no haver d’usar i menys promocionar el
català. Defensar el bilingüisme no és defensar els dos idiomes, ni els drets
lingüístics de tothom, sinó defensar, sense estridències i amb postureig però irreductiblement, la
postergació del català. La defensa dels castellanoparlants enfront els
catalanoparlants. No és un criteri tecnicista sinó etnicista. L’ús de la
llengua com a arma política.
Hi ha un parell de coses interessants que diuen els
lingüistes al respecte (i servidor en coneix uns quants de reputats): la
primera, que cooficialitat no vol dir equiparació i que havent-hi més d’una
llengua oficial, l’administració no té perquè ser bilingüe o multilingüe; la
segona, que la pervivència d’una llengua no la marca la seua oficialitat sinó
el seu ús social, i aquí la que no té problemes és el castellà. Per tant, el
català continua sent una llengua a protegir des de les administracions.
En definitiva: la senyora Ribes i el partit de Ciudadanos,
amb la col·laboració inestimable del PSC d’Àngel Ros, estan intentant enfangar
la política lleidatana amb la polèmica totalment artificial i artificiosa del
bilingüisme a l’Ajuntament de Lleida. Polèmica que me’n guardaré d’imputar a la
poca preparació o la ignorància de qui l’ha provocat. Respon a interessos
polítics del més pur estil populista. Pur arribisme. Així que només pot ser
causada per la mala fe.
I val a dir que defensar el bilingüisme des del
monolingüisme té el seu què. Perquè resulta que la màxima defensora del
bilingüisme a la Paeria s’expressa únicament en castellà. Com diria un afamat
mediàtic televisiu: “¡Eres una campeona!”
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada