#NovaLleida

La independência comença als municipis

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11. Mostrar tots els missatges

dimarts, 20 de setembre del 2016

Lleida, en evidència


El Pla Estratègic d'Acció Municipal (PAM) de l'Ajuntament de Lleida per al 2016-2019, elaborat per l’equip de govern d’Àngel Ros, té entre els seus objectius que Lleida ha de ser una ciutat que lideri un espai metropolità i regional i una ciutat integrada en el país i la xarxa de ciutats de l’espai mediterrani. Un horitzó que compartim i pel qual, com el que més, treballem des de la nostra posició a la Paeria.

Aspirar que Lleida assoleixi el lideratge territorial i la seua millor incardinació en el país no només suposa treballar pel progrés de la ciutat i de les seues i els seus habitants en l’àmbit de les polítiques socials, de l’economia, de l’ocupació i el foment empresarial, dels serveis públics, de l’habitatge o de la sostenibilitat i l’urbanisme. També s’ha d’incidir en els elements immaterials, com l’imaginari col·lectiu: l’orgull ciutadà, la dignitat i la bona reputació comunitàries i, és clar, també el respecte i la consideració externs. Esdevenir la capital interior de Catalunya, de la terra ferma de què va parlar Ramon Muntaner, és un atribut que s’ha d’assolir tant materialment com moralment. I que, més que arrogar-te’l tu mateix, te l’han de donar els altres.

També es parla en el Pla d’Acció Municipal d’activar “els símbols d’identitat i autoestima de Lleida”, fent referència a la Seu Vella, l’Horta, el riu, els espais naturals i el paisatge urbà. Són aquests uns símbols que formen part de la identitat lleidatana i que són en la base del sentiment d’autoestima nostrat. Però si ens quedem en ells, cenyim la nostra afirmació al localisme lleidatanista, el reduccionisme identitari fill del leridanismo franquista que desvirtua la nostra catalanitat. I defugim –per no dir que en reneguem– elements de la identitat de Lleida, sobretot immaterials, compartits amb el territori que diem que volem liderar i amb el país on ens volem incardinar millor: la cultura i la llengua catalanes, la identitat com a poble, la diversitat i la cohesió social, els valors democràtics, la condició de terra d’acollida...

No es recull en el PAM cap referència a prescindir d’aquests elements identitaris. Ni a devaluar o menystenir les mostres d’autoestima com a catalans. Ni a desvirtuar els valors democràtics. Per això no entenem l’actitud ambivalent d’Àngel Ros i el seu equip de govern, amb aquest catalanisme espanyolista, cada cop que es requereix la Paeria a posicionar-se. Ni per què té un posicionament tan tebi quant a la llengua catalana a l’Ajuntament. Ni per què es va fer un còmput tan escarransit i desdenyós dels assistents a la manifestació de l’11 de setembre a Lleida. Ni per què es resisteix a suprimir noms franquistes dels nostres carrers. Etc.

Aquestes actituds que caracteritzen l’actual Paer en cap i el seu govern no són, per sort, d’aplicació general a la ciutadania de Lleida. Però sí que fan visualitzar –de cara al territori que pretenem liderar, de cara al país en què volem ser incardinats i de cara al món sencer– que a Lleida ni carn ni peix, que ens és igual la llengua catalana, que menystenim la força i la voluntat de la gent, que menyspreem la memòria històrica... L’actuació de Ros i el seu equip contribuiria amb tota seguretat a fer de la nostra una ciutat líder del territori i integrada al país si aquest territori fos, posem per cas, la comunitat autònoma de Castella-Lleó. Però no és el cas... Mentrestant, Lleida i la seua gent, en evidència davant de Catalunya i davant del món. Gran contribució a l'autoestima lleidatana!

Escrigué Màrius Torres que ja no ens queda quasi cap més consol / que creure i esperar la nova arquitectura / amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. No és un consol: és una esperança. La nova arquitectura, aixecada amb tots els braços lliures que hi vulguin contribuir, per fer una Catalunya més rica i plena i una Lleida més digna.

dijous, 10 de setembre del 2015

De falsetats i negacions


Som en un nou 11 de setembre, més significatiu que qualsevol altre. I no només per a les persones independentistes, sinó també per a les antiindependentistes, que curisosament fan allò de què acusen l’independentisme: falsejar la història. I com més i més intensament creixen els desitjos de fer net i d’emancipar-nos d’una Espanya on han quedat ben clar que no hi tenim lloc, amb més força aflora la vella tàctica d’inventar-se una Espanya harmoniosa, formada en la nit dels temps, en què fins i tot els habitants de les coves d’Altamira i els de les del Cogul ja eren germans... I espanyols “de pura cepa”.

Ficció i falsejament. Com negar el vessament que hi va haver a Catalunya a la que la historiografia espanyola ha anomenat Guerra de Successió. És falsejar la història. I encara dir que a Lleida les tropes borbòniques no es van encruelir contra la població resistent és més que això. És com negar els crims del nazisme: falsejar la història i posar-se al costat dels criminals.

És clar que és l’única manera possible de defensar la unitat i la unicitat d’un Estat fruit del dret de conquesta. Perquè cal tenir-ho clar i ben present: Espanya no neix amb el matrimoni de Los Reyes Católicos, sinó amb l’arribada al tron de Felip de Borbó (el del segle XVIII, no el d’ara). El “tanto monta, monta tanto” era per l’existència de dos corones amb identitat pròpia i no pas de cap “una, grande y libre”. Sí que seria “una” després de l’eliminació de qualsevol rastre d’estructura d’Estat que no fos de la corona de Castella, com a colofó de la victòria de les tropes de l’avantpassat de l’actual rei d’Espanya sobre les forces militars i civils que van defensar Catalunya. Una victòria que va dur morts, empresonaments, encarnissament sobre els perdedors. Es pot dir que com en qualsevol guerra, sí. Per aplicació del dret de conquesta, ja. Doncs vet aquí el quid de la qüestió: es construeix un Estat en base a la supremacia d’uns sobre tots els altres, sobre la raó del perquè sí, perquè us hem dominat amb l’exèrcit... I ara surt el ministre de torn i torna a sacsejar l’amenaça castrense!

Per això, continua sent important sortir al carrer els 11 de setembre. En els darrers anys, de forma més espectacular, si es vol. Però també més ferma i, sobretot, vindicadora no ja d’una història que ens van amagar durant dècades i que ara intenten falsejar, sinó sobretot d’un futur més esperançador per a la gent, cansada de la ficció histriònica del “catalanes, os queremos” i la realitat palpable del menysteniment constant en inversions, en educació, en serveis socials, en llengua i en cultura... De la impossibilitat d’una Espanya on Catalunya sigui viable.

Com més befa es faci dels homenatges que --any rere any-- es fan als llocs emblemàtics de la caiguda de Lleida a mans de les hostils forces borbòniques, com més s’insulti i es desqualifiqui els qui volem recordar, com més irada sigui la reacció de qui usa la força com a raó, més força tindrà la nostra raó.

El que sap greu és que hi hagi qui, tot i no negar les arrels històriques de l’11 de setembre, s’acabi alineant amb els qui les neguen. El que sap greu és que gent amb qui hem compartit il•lusions i projectes per construir ara comparteixin projectes amb qui mostra actituds gens constructives i argüeix el NO de forma permanent. El que sap greu és que, amb els col•legis electorals a punt d’obrir-se, gent del PSC o d’ICV (ara, a Catalunya Sí Que Es Pot) han decidit que quan el 27 a la nit es tanquin, els seus vots es comptabilitzin en el mateix bloc que els del Partido Popular de Cataluña o de Ciudadanos, en el bloc del NO. I serà esperpèntic veure com a les cases de la Vicepresidenta del Govern espanyol, del ministre de Defensa, del d’Economia, del d’Exteriors o de l’exministre Wert celebrin com a propis els vots d’Iceta, Ros, Herrera i els amics de Podemos. A banda els de Duran i Espadaler. Panxot de riure que es daran!