El Pla Estratègic d'Acció Municipal (PAM) de l'Ajuntament
de Lleida per al 2016-2019, elaborat per l’equip de govern d’Àngel Ros, té
entre els seus objectius que Lleida ha de ser una ciutat que lideri un espai
metropolità i regional i una ciutat integrada en el país i la xarxa de ciutats
de l’espai mediterrani. Un horitzó que compartim i pel qual, com el que més,
treballem des de la nostra posició a la Paeria.
Aspirar que Lleida assoleixi el lideratge territorial
i la seua millor incardinació en el país no només suposa treballar pel progrés
de la ciutat i de les seues i els seus habitants en l’àmbit de les polítiques
socials, de l’economia, de l’ocupació i el foment empresarial, dels serveis
públics, de l’habitatge o de la sostenibilitat i l’urbanisme. També s’ha d’incidir
en els elements immaterials, com l’imaginari col·lectiu: l’orgull ciutadà, la
dignitat i la bona reputació comunitàries i, és clar, també el respecte i la
consideració externs. Esdevenir la capital interior de Catalunya, de la terra
ferma de què va parlar Ramon Muntaner, és un atribut que s’ha d’assolir tant materialment
com moralment. I que, més que arrogar-te’l tu mateix, te l’han de donar els
altres.
També es parla en el Pla d’Acció Municipal d’activar “els
símbols d’identitat i autoestima de Lleida”, fent referència a la Seu Vella,
l’Horta, el riu, els espais naturals i el paisatge urbà. Són aquests uns símbols
que formen part de la identitat lleidatana i que són en la base del sentiment
d’autoestima nostrat. Però si ens quedem en ells, cenyim la nostra afirmació al
localisme lleidatanista, el reduccionisme identitari fill del leridanismo franquista que desvirtua la
nostra catalanitat. I defugim –per no dir que en reneguem– elements de la
identitat de Lleida, sobretot immaterials, compartits amb el territori que diem
que volem liderar i amb el país on ens volem incardinar millor: la cultura i la
llengua catalanes, la identitat com a poble, la diversitat i la cohesió social,
els valors democràtics, la condició de terra d’acollida...
No es recull en el PAM cap referència a prescindir
d’aquests elements identitaris. Ni a devaluar o menystenir les mostres
d’autoestima com a catalans. Ni a desvirtuar els valors democràtics. Per això
no entenem l’actitud ambivalent d’Àngel Ros i el seu equip de govern, amb
aquest catalanisme espanyolista, cada cop que es requereix la Paeria a
posicionar-se. Ni per què té un posicionament tan tebi quant a la llengua
catalana a l’Ajuntament. Ni per què es va fer un còmput tan escarransit i
desdenyós dels assistents a la manifestació de l’11 de setembre a Lleida. Ni
per què es resisteix a suprimir noms franquistes dels nostres carrers. Etc.
Aquestes actituds que caracteritzen l’actual Paer en
cap i el seu govern no són, per sort, d’aplicació general a la ciutadania de
Lleida. Però sí que fan visualitzar –de cara al territori que pretenem liderar,
de cara al país en què volem ser incardinats i de cara al món sencer– que a
Lleida ni carn ni peix, que ens és igual la llengua catalana, que menystenim la
força i la voluntat de la gent, que menyspreem la memòria històrica...
L’actuació de Ros i el seu equip contribuiria amb tota seguretat a fer de la
nostra una ciutat líder del territori i integrada al país si aquest territori
fos, posem per cas, la comunitat autònoma de Castella-Lleó. Però no és el cas...
Mentrestant, Lleida i la seua gent, en evidència davant de Catalunya i davant
del món. Gran contribució a l'autoestima lleidatana!
Escrigué Màrius Torres que ja no ens queda quasi cap més consol / que creure i esperar la nova
arquitectura / amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. No és
un consol: és una esperança. La nova arquitectura, aixecada amb tots els braços
lliures que hi vulguin contribuir, per fer una Catalunya més rica i plena i una
Lleida més digna.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada