#NovaLleida

La independência comença als municipis

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciutat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciutat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 de juny del 2018

Un estat de la ciutat gens optimista


La setmana passada l’Ajuntament de Lleida va celebrar el Ple extraordinari sobre l’Estat de la Ciutat, en què es fa balanç de les actuacions -en aquest cas, més promeses incomplertes que actuacions pròpiament dites- del govern municipal en l’últim any. Però com que és l’últim Ple sobre l’Estat de la Ciutat que es farà aquest mandat, vam haver de fer un balanç dels tres anys que Ros porta com a Paer en Cap apuntalat pels seus socis del 155, Ciudadanos i Partit Popular.
Com ja ens imaginàvem, Ros va delectar-se en els projectes que ha fet –gràcies als partits espanyolistes que li voten totes les propostes amb disciplina militar- i va anunciar les actuacions –que sovint acaben només en titulars de diari- com que el centre de dia de Santa Clara obrirà al juliol –gràcies al govern de la Generalitat-. També que abans de l’estiu licitaran el càmping de les Basses, una bona notícia si no fos pel retard que porta aquest projecte.
El més curiós és que Ros va aprofitar part del seu discurs per criticar la feina de l’oposició! Això és fer balanç? Renyar els partits de l’oposició que fan la seua feina de fiscalització? Ros acusa quatre grups municipals- entre ells, ERC-Avancem- de presentar 74 reclamacions a la GAIP (Comissió de Garanties del Dret d’Accés a la Informació Pública), unes peticions que no hauríem d’haver fet si la seua gestió fos més transparent i ens fessin arribar la informació “pública” sobre la despesa en mitjans de comunicació o sobre la gestió del servei d’aigua i clavegueram. Assegura també que “li hem donat més feina que 140.000 ciutadans” i afegeix “per a res, per gastar recursos públics”! Qui gasta diners públics sense rigor i sense prioritzar el bé comú? És precisament ell i el seu govern qui gasten 16.000 euros en plaques i medalles per la Festa Major i 12.000 euros per allotjar la seua escorta quan marxa de vacances, com ja vam denunciar.
Precisament per despeses supèrflues com aquestes, a més d’una gestió econòmica pèssima i un incompliment reiterat dels acords i compromisos, i de manca de control a les empreses concessionàries, el balanç que fem de l’estat de la ciutat és no gens optimista.
Veiem una ciutat bruta, una ciutat amb una mobilitat més que millorable -malgrat els 10 milions d’euros que costa el servei d’autobusos, 7 d’ells a fons perdut-, una ciutat amb places, voreres i calçades malmeses i plenes de forats, amb un centre històric cada cop més deteriorat, amb gent sense sostre pel carrer -mentre que portem 3 anys parlant d’alberg municipal sense ni tant sols veure’n els plànols-, una ciutat amb molts habitatges buits -malgrat que el nou POUM en projecta 40 mil més-, una ciutat amb moltes places dures -que als plànols urbanístics surten pintades de verd-, una ciutat on el comerç local i de proximitat veu un futur molt incert -mentre que el govern de la Paeria està tardant dos anys a fer un estudi comercial i un pla de dinamització pactats amb el sector i ni tan sols té cap pla de millora i recuperació dels mercats municipals-, una ciutat que no ofereix recursos suficients a les dones en situació de violència masclista ni a les seues filles i fills, una ciutat en què la memòria històrica no és respectada, perquè encara té nombrosos carrers amb nom franquista -malgrat que els tribunals urgeixen l’alcalde perquè hi posi solució-, una ciutat que l’1 d’octubre va patir una extrema violència policial i, en canvi, des del seu ajuntament s’ha posat tota mena d’impediments per denunciar-ho i per reclamar-ne la reparació moral i reconeixement per a les desenes persones que la van patir.
A tot això, cal sumar-hi incompliments com la municipalització de la zona blava, la revisió del Pla de Mobilitat, la creació d’una targeta social per als serveis públics, la creació del Conservatori Superior de Música, la redacció d’un pla municipal per a l’eficiència energètica, les clàusules èticament i socialment responsables en compres i contractacions, el pla estratègic de subvencions, la compra de la farinera La Meta, el Pla de l’estació, i un llarg etcètera.
Uns incompliments que no només denunciem nosaltres, com va quedar pal·lès. Per això, el Ple va aprovar la nostra proposta, que insta l’equip de govern a complir en la seua totalitat, i sense modificacions ni reinterpretacions, els acords adoptats en mocions, propostes de resolució i precs aprovats, a publicar al portal de transparència informes del grau de compliment i a donar-ne comptes el primer trimestre de l’any vinent. Ho veurem.

dilluns, 18 de juny del 2018

No ve d'un P.A.M.


Els ajuntaments tenen reservat un paper essencial a la nostra societat, per tal com és la primera i més propera administració i, fent cas al principi de subsidiarietat, el nivell més idoni per a adoptar decisions correspon a l’administració territorial que es troba més a prop del problema. Tant és així, que els toca complir una funció política i una d’administrativa al mateix temps, ja que governen el municipi i representen la ciutadania i, alhora, administren i gestionen els béns i els serveis locals. Per això, la normativa que regula l’àmbit municipal els dóna competències per a l’elaboració de les lleis locals (ordenances, reglaments, decrets, plans urbanístics, etc.) i per a la definició de les polítiques públiques d’interès general per a la comunitat local. I –és clar–  també per a la gestió dels serveis administratius i per a la prestació material de serveis essencials a la comunitat.
Prestar serveis (en plural, perquè cal cobrir moltes necessitats) i fer polítiques (en plural, perquè atenyen diversos àmbits i col·lectius). I per fer polítiques, s’ha de tenir clar què cal fer, què es vol fer i quan es vol fer. Per a prestar els serveis, una mica també, però això es fàcil, perquè les lleis diuen quins serveis s’han de prestar i en quines condicions. I també resulta fàcil de comprovar si es presten: si passa l’autobús, si es neteja els carrers, si és obert el cementiri, si ens cobren l’IBI, si puc anar a l’assistenta social...
Però –ai! – això de les polítiques és més complicat. Més complicat perquè s’ha de planificar, decidir i executar. Però la ciutadania encomana aquesta tasca a l’equip de govern corresponent (sol o en coalició) perquè ho faci, any a any i per a tot el mandat. Si no ho fa, se li ha de passar comptes i, com a mínim, exigir que ho faci. I no hi té dret només la ciutadania que l’ha votat, a passar comptes, sinó tota sencera. I els altres grups municipals en tenim el dret i l’obligació.
La planificació que el PSC de la Paeria va fer en el seu moment és al Pla Estratègic d’Acció Municipal (P.A.M.) 2016-2019. Un pla ple de bones intencions però que recull bàsicament actuacions de caràcter urbanístic, gairebé oblidant l’amplíssim ventall d’altres àmbits d’actuació municipal. Sobretot, oblidant les persones: les més desfavorides, les no tant i les gens. Perquè s’ha de governar per a tothom... No és això el que sentim tant aquests darrers mesos? Doncs això. Però vist aquest pla d’acció, sembla que no es té intenció de governar per a tothom.
Vet aquí que l’acció política de l’equip de govern, avalada pels grups que li fan l’onada, té un problema de base: la planificació. La poca o nul·la planificació. Així s’entén que la improvisació sigui la manera de fer a què ens tenen acostumats. La improvisació i els grans anuncis i proclames... Que sovint veien dilatar la seua execució o, ras i curt, acaben incomplint-se.
Resulta ja tediós, avorrit, sentir la cançó del “ja ho estem fent”, el “ja ho tenim previst” i el “ja ho farem”. Però principalment que, en algunes coses, s’arribi tard, si és que s’hi arriba: s’arriba tard a la resolució de la zona blava, i a l’atenció dels sense sostre, i a l’atenció dels temporers, i a l’atenció de les dones en situació de violència, i a la construcció de l’alberg municipal, i a les clàusules socials en la contractació, i a fer un parc a Camp d’Esports, i a resoldre el soroll dels locals d’oci, i a aprovar l’ordenança del paisatge, i a revisar el Pla de Mobilitat, i a desenvolupar el Pla de l’Estació, i al nou projecte de les Basses, i informar correctament sobre les ordenances fiscals, i...
Al Ple de l’estat de la ciutat d’aquest dimecres, parlarem d’això i de coses així. Estic segur que se’ns dirà que no és cert el que diem, que només sabem que criticar, que l’acció de govern és magnífica, que es compleixen les previsions, que s’està executant el pla, que no n’hi per tant. Vaja, que no ve d’un P.A.M.

diumenge, 24 de juliol del 2016

L’estat de la ciutat de Lleida



Des de la visió d’oposició fiscalitzadora i alhora propositiva que a ERC-Avancem volem aportar en aquesta Paeria tan diversa, en el Ple d’Estat de la Ciutat celebrat fa uns dies vam analitzar els aspectes que, des del nostre punt de vista, caldria corregir per tal d’assolir una Lleida millor.

Lleida és resultat d’un urbanisme definit des dels interessos privats, les llicències d’obres, les plusvàlues i l’especulació. I sembla que l’especulació continua a la nostra ciutat, vist l’interès per noves àrees comercials que són un negoci immobiliari, que s’aprofita de la falta de model comercial i que aporta ben poc a l’economia productiva i al creixement real de l’ocupació.

S’ha sigut poc valent i decidit davant la vulnerabilitat econòmica i laboral, els problemes d’habitatge i de dificultats per cobrir les necessitats bàsiques. I quant al benestar de tothom i el treball pel bé comú, què fem? Regalem targetes bus o hores de zona blava i fem fires d’FP, però som incapaços d’obrir nous centres de dia que tenim equipats, de millorar la mobilitat o d’incentivar de manera efectiva l’ocupació juvenil. I el riquíssim teixit associatiu no troba voluntat d’acord i concertació real. Recordem els problemes amb les ONGD en relació amb el Consell Mixt de Cooperació, o les vindicacions veïnals del Turó de Gardeny –amb actuació reprovable del regidor de Participació–, o els desencontres amb els comerciants de la ciutat.

Quant al model d’Ajuntament i la gestió dels serveis públics, la paraula preferida de l’Alcalde i el seu equip de govern és externalització. I, tenint en compte el poc control que, a l’hora de la veritat, exerceixen sobre els serveis externalitzats, és gairebé privatització. La gestió privada no millora la pública. I costa diners a la ciutadania. Per això, el nostre grup municipal ha propiciat la recuperació de la gestió d’aparcaments, zona blava, grua i dipòsit de vehicles. Hem obert la porta al que denominem internalització, el procés contrari a l’externalització.

Un del talons d’Aquil•les de l’actual equip de govern és el poc transparent sistema de contractació de serveis, algun al límit de la legalitat. Com ho són la transparència i la participació (l’apoderament, com preferim dir nosaltres). És constatable com la transparència en aquest Ajuntament és més efectista que efectiva. I la capacitat de la ciutadania d’incidir en qüestions municipals, com ara els pressupostos, més que limitada.

I és que les maneres de fer del govern de la Paeria continuen sent com si tinguessin la majoria absoluta. Amb incompliments, poca sensibilitat, arbitrarietats i manca de voluntat de buscar consensos. Hem sentit més d’un cop l’expressió “s’ha aprovat, però no ho farem”. Així que  la capacitat d’entendre’s amb altres grups que diu tenir Àngel Ros no és, en realitat, buscar pactes i consensos, sinó sumar suports i anar fent la viu-viu. No dialogar per consensuar, sinó buscar suports per manar. Resultat: part de l’oposició hem hagut de forçar a fer un ple sobre el model comercial, o a aprovar una moció de reprovació econòmica, o a recórrer al Síndic de Greuges de Catalunya per defensar l’ús preferent del català. O l’alcalde s’ha vist obligat a deixar sobre la taula alguns expedients de contractació per falta de consens previ.

Per continuar incomplint sistemàticament promeses fetes en públic. Sense anar més lluny, l’anunci que va fer el juliol de l’any passat d’un Pla d’acció per al darrer trimestre de 2015: aprovació de la modificació del POUM, projecte definitiu de l’alberg per a persones sense llar, programa Housing first d’inserció social, 2ª i 3ª fase del Museu del Clima (no està acabada ni la 1ª), Museu del Còmic, adequació de l’antic edifici de Comandància d’Artilleria com a nucli empresarial, catàleg d’entitats d’atenció a la pobresa, contractació de 10 nous agents cívics, nou reglament de participació ciutadana, aplicació mòbil per a incidències a la ciutat. Res de tot això es va complir. Com tampoc s’ha fet encara res, per exemple, a les Basses d’Alpicat, projecte estrella del final de l’anterior mandat.

Per la nostra banda, tant quan hem fet la nostra funció de control com quan hem aportat les nostres propostes i iniciatives, ha sigut amb el mateix objectiu: treballar per la construcció d’un nou model de ciutat. Amb propostes per millorar Lleida, com ara –entre moltes altres– l’acord de contractació ètica i sostenible, la creació del Conservatori Superior de Música, el Pla d’Usos de l’Horta o l’acord de Pressupost, que inclou, entre moltes actuacions, la internalització de la zona blava, punts de càrrega per a vehicles elèctrics o la Targeta Social per a l’accés universal als serveis i a la cultura.

Comptat i debatut, davant aquest panorama, sembla prou clar que el discurs triomfalista d’Àngel Ros és sobrer. Creiem que, a ell i al grup socialista, els cal un exercici d’humilitat i d’autocrítica. Els cal escoltar més la gent. Perquè continuen sense escoltar els avisos que els ha donat la ciutadania de Lleida en els darrers temps: eleccions municipals, eleccions catalanes, eleccions espanyoles. En cada bugada, perdent un llençol.