Miquel Iceta ha jugat a
aposta segura. Ha tingut fàcil trobar una via per donar imatge d’integració:
sense preguntar-li-ho, sabia que Ros acceptaria la presidència del PSC. Perquè
les ganes de notorietat, de ser notícia, de l‘actual alcalde de Lleida són
inesgotables.
Fa uns anys, Àngel Ros em va dir, referint-se a un líder local contrincant seu, “té tant afany de protagonisme que en un enterrament, per tal de destacar, voldria ser el mort”. Semblava que l'aleshores gairebé flamant Paer en cap dibuixava el seu propi futur perfil. En un memorable exercici de veure la palla en l’ull aliè, es retratava. Es feia un autoretrat. Amb un sol traç i a mà alçada, com els mestres de la pintura.
I d’aleshores ençà, n’ha
pintat molts, de quadres. La majoria, en sfumatto.
Representant escenaris boirosos, com amb fum, que és al que ens ha acostumat en
els darrers temps: a vendre boira i fum. A dir que faria coses que queden
després penjades al llimb, suspeses en inconsistents —que, malgrat tot, fan el seu efecte— parets
de quimera. Coses que anuncia i que resulten ser molt menys d’allò que deia o
que acaba no fent, vaja.
És ben lícit tenir aspiracions. Especialment, si es formulen pensant en el bé comú. Però, acceptant l’oferta d’Iceta, ha anat més enllà en les seues ànsies de ser el centre del món. Ha comès un acte d’incoherència difícil d’entendre. Perquè resulta que fa tot just mig any deixava l’acta de diputat adduint que no compartia la negativa de Navarro a suport al dret a decidir de les catalanes i els catalans. Ara, amb una nova cara al davant del partit, el PSC es manté en la línia traçada pel seu anterior primer secretari, tal com assenyalen els qui es mantenen crítics.
Perquè gent com Montserrat Tura considera que, tot i el canvi de persones i fins i tot d’estils, la línia ideològica i l’estratègia oficial dels socialistes catalans continua sent la mateixa, sorgida del Congrés de Sitges amb Navarro al capdavant: no es reconeix el dret de catalanes i catalanes a ser consultats si no és amb l’acceptació i el permís del Govern espanyol. És a dir, es manté el no del PSC al dret a decidir.
Davant d’això, i més enllà
dels afers interns de partit, resulta obvi que Àngel Ros ha fet una gran
renúncia. Fa uns mesos, es va omplir la boca de paraules com “valentia” i
“coherència”... Encara que vam ser moltes i molts qui no vam donar crèdit al
seu acte i hi vam veure pur tacticisme (un moviment per evitar ser expulsat del
Parlament i poder assegurar-se la cadira de Paer i la candidatura per al 2015),
ell argumentava coherència de vell militant catalanista i responsabilitat de
bon alcalde lleidatà. On són, ara, una cosa i l’altra? On és el catalanisme? Com
quedem la gent de Lleida davant del món, amb l’avidesa més aviat poc
responsable del seu alcalde?
La capital interior d’un país que ha d’iniciar un camí gens fàcil cap a la seua plena sobirania ha de tenir un alcalde a l’alçada de les circumstàncies. Un Paer en cap que no faci giragonses en aquest camí ni posi els seus interessos per davant dels de la gent.
Carles Vega
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada