El proppassat dia 9 va quedar diàfanament clar que la gent tenim ganes de participar. Més encara: el SÍ majoritari, tant si és SÍ-SÍ com SÍ-NO, posa de manifest que ho volem fer per canviar les coses, per superar un marc polític en què la monarquia sorgida del franquisme fa aigües, en què la corrupció està tan arrelada que no hi ha manera d'imaginar que l'Estat espanyol pugui desfer-se’n --de tanta opacitat i tanta podridura-- i regenerar-se en una cosa transparent, neta i en què la ciutadania pugui confiar. Una cosa nova de soca-rel.
Després del 10N, s'ha evidenciat que el poble de Catalunya s’ha manifestat per la independència. La ciutadania ha parlat, ara tenim l'obligació i el deure de respondre al missatge que ens ha donat. Per tant, cal obrir un procés constituent. Sense esperar cap resposta des d'Espanya... O millor dit: cap resposta que no sigui el NO. No cal perdre-hi més temps. De fet, no ens ho podem permetre. Vist que amb Espanya no hi ha res a fer, el país necessita un procés constituent propi que permeti construir el nou país, des de la unitat. Necessita unes eleccions constituents que obrin les portes cap a la independència per construir un país millor de bell nou, amb nous paràmetres, havent après totes les lliçons: la del patiment de la gent, la de la pèrdua de drets socials, la dels atacs al sistema educatiu, la dels intents d‘uniformització, la de l’especulació per comptes de la producció, la de la falta de transparència, la de la suplantació de la voluntat de la ciutadania, la de la corrupció, la de... Totes apreses. Si no és que vulguem caure en els mateixos errors i en els mateixos mals.
En consonància amb els aires d’indignació i ganes de canvi profund que recorren Europa, el poble català ha expressat les seues ànsies de revolta. Només que aquí aquestes ànsies de revolta amalgamen la indignació contra el sistema que ha fet fallida i la contrària a un Estat en bancarrota ofega econòmicament, socialment, culturalment, lingüísticament Catalunya. El resultat: hem decidit que volem canviar el statu quo nacional com a pas per capgirar l’estructural.
De fet, des d’ERC sempre hem defensat que progrés social i emancipació nacional són indestriables: l’un necessita l’altra i l’altra porta a l’un. Ara, hem constatat que molta gent comparteix els arguments que sostenen que una Catalunya millor és una Catalunya lliure d'Espanya.
D’aquí a uns mesos, aquests mateixos aires de revolta i d’alliberament col•lectius ens han de dur a les lleidatanes i els lleidatans a operar un tomb en l’àmbit més proper i igualment important: el municipal. Per fer coses noves, diametralment diferents, a la Paeria. Per acabar amb l’opacitat i la falta de transparència real, per reemplaçar les polítiques efectistes per les efectives, per deixar de controlar i fiscalitzar la gent i passar a treballar per a ella, per abandonar la improvisació i la falta de rigor, per recuperar el sentit de servei públic. Perquè el Paer en Cap no anteposi més el benefici propi a l’interès general. En definitiva, perquè la nostra ciutat, més a prop de la Lleida de la independència, deixi de ser la Lleida de Ros i passi a ser la Lleida de la gent.
Carles Vega
Candidat a l’alcaldia de Lleida per ERC
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada