El Ple de la Paeria de Lleida ha aprovat aquesta setmana el pressupost municipal per al 2015. Més enllà de l’anàlisi dels seus números, que és diferent segons la faci l’equip de govern o la resta del món, hi ha un fet objectivable en relació a aquest pressupost: Àngel Ros ha fet un esforç per fer-lo públic, fins i tot abans de lliurar-lo als grups de l’oposició. Almenys era el que devia pretendre quan, amb el bombo i plateret amb què ens té acostumats, a principis de desembre l’actual alcalde de Lleida presentava a empresaris, sindicats i associacions socials i veïnals el projecte que havia de portar al Ple per a la seua aprovació inicial.
Tant d’esforç, tanta mobilització havia de tenir alguna finalitat, que Ros no es mou perquè sí. Què era? Doncs, aparentar que feia conèixer a la ciutadania els números de la Paeria per al proper exercici. Casualment, cinc mesos abans de les eleccions. Una operació de màrqueting dirigint-se a la “societat civil”, tal com el mateix Àngel Ros la va nomenar en referir-se als congregats a la reunió. Per escoltar el paer en cap en cos de camisa explicant un powerpoint que després es penjaria a la pàgina web de la Paeria. Interpreto que tant la reunió com la inclusió a la web d’aquelles gràfiques, números i coloraines és el que el mandatari més nostrat entén com a participació ciutadania i transparència en relació a les finances públiques locals. Vaja, que estar-se no sé quanta estona escoltant és participar, i ensenyar mig centenar de magnífiques diapositives plenes a vessar de bondats (que perquè cal votar un altre si aquest ho fa tan-tan bé) és ser transparent.
Igual que es veu forçada l’esplendidesa d’un avar, aquests gestos d’obertura cap a la ciutadania per part d’Àngel Ros no són creïbles. Perquè no se’ls creu ni ell. I també perquè no són res que s’assembli a participació i a transparència reals i efectives. Participació és intervenció, aportació, valoració, crítica, opinió, esmena... Tot, prèvia informació. Per tant, és essencialment i abans que res, accessibilitat. En el sentit de tenir a l’abast, de forma entenedora, la informació necessària i suficient per poder intervenir. Però també en el sentit de poder fer propostes, suggeriments, etc. És arribar i fer arribar. De fora cap a dins o de baix a dalt.
Per la seua banda, transparència és claredat, falta d’opacitat, limpidesa. No amagar, mostrar obertament. No ser transparent no vol dir, necessàriament, no ser honest o honorable, ser indigne. Però ser transparent sí és ser honest i honorable, és demostrar bona fe. De dins cap a fora o de dalt cap a baix.
I de tant que ens hi anem referint totes i tots i de tan maldestrament que els apliquen alguns, aquestes dos conceptes (sobretot, el de participació) comencen a desnaturalitzar-se, a sonar buits o tòpics, a fer-se carregosos, com passa ja ara amb “sostenibilitat”, “ecològic”, “progrés” o, fins i tot, “democràtic”. Haurem de començar a parlar en altres termes, i fins i tot ser més precisos. Parlar d’empoderament per referir-nos a la participació. Un concepte lligat a la idea de responsabilitat cívica, de voluntat i de capacitat fefaent de la gent d’intervenir i de controlar.
Els pressupostos de la Paeria i de les empreses municipals haurien de ser pensats, elaborats i aprovats amb l’aquiescència de la ciutadania. Amb una incidència efectiva. Especialment, en el capítol d’inversions i d’aplicació de les diverses polítiques. I també hi hauria d’haver un control en l’execució d’aquests pressupostos: saber de les modificacions que sofreixen, quasi indefectiblement, cada any; conèixer el seu estat d’execució, tant en ingressos com en despeses; fiscalitzar el nivell d’acompliment...
Carles VegaIgual que es veu forçada l’esplendidesa d’un avar, aquests gestos d’obertura cap a la ciutadania per part d’Àngel Ros no són creïbles. Perquè no se’ls creu ni ell. I també perquè no són res que s’assembli a participació i a transparència reals i efectives. Participació és intervenció, aportació, valoració, crítica, opinió, esmena... Tot, prèvia informació. Per tant, és essencialment i abans que res, accessibilitat. En el sentit de tenir a l’abast, de forma entenedora, la informació necessària i suficient per poder intervenir. Però també en el sentit de poder fer propostes, suggeriments, etc. És arribar i fer arribar. De fora cap a dins o de baix a dalt.
Per la seua banda, transparència és claredat, falta d’opacitat, limpidesa. No amagar, mostrar obertament. No ser transparent no vol dir, necessàriament, no ser honest o honorable, ser indigne. Però ser transparent sí és ser honest i honorable, és demostrar bona fe. De dins cap a fora o de dalt cap a baix.
I de tant que ens hi anem referint totes i tots i de tan maldestrament que els apliquen alguns, aquestes dos conceptes (sobretot, el de participació) comencen a desnaturalitzar-se, a sonar buits o tòpics, a fer-se carregosos, com passa ja ara amb “sostenibilitat”, “ecològic”, “progrés” o, fins i tot, “democràtic”. Haurem de començar a parlar en altres termes, i fins i tot ser més precisos. Parlar d’empoderament per referir-nos a la participació. Un concepte lligat a la idea de responsabilitat cívica, de voluntat i de capacitat fefaent de la gent d’intervenir i de controlar.
Els pressupostos de la Paeria i de les empreses municipals haurien de ser pensats, elaborats i aprovats amb l’aquiescència de la ciutadania. Amb una incidència efectiva. Especialment, en el capítol d’inversions i d’aplicació de les diverses polítiques. I també hi hauria d’haver un control en l’execució d’aquests pressupostos: saber de les modificacions que sofreixen, quasi indefectiblement, cada any; conèixer el seu estat d’execució, tant en ingressos com en despeses; fiscalitzar el nivell d’acompliment...
Candidat a l’alcaldia de Lleida per ERC
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada