dimarts, 12 de setembre del 2017

TENIM PARADOR, PERÒ NO ATURADOR


A mitjan mes de juliol, es va inaugurar el parador de turisme construït per l’Estat a l’edifici del Roser, un edifici que no podia perdre el seu sentit històric i simbòlic una vegada convertit en equipament hostaler. Per això, la condició que ERC, al govern municipal amb PSC i ICV, va posar per acceptar-ho fou que s’hi creés un Centre d’Interpretació del 1707, que hauria de servir per preservar la memòria de l’esdeveniment més cruel de la història de la nostra ciutat, amb més de set-cents lleidatanes i lleidatans assassinats per defensar amb la seva vida la ciutat de Lleida de la invasió de Felip V. El centre d’interpretació, integrat en l’oferta global del Parador de Turisme, havia de servir per explicar la historia de l’edifici i com era Lleida dins la Catalunya d’aquella època negra. Amb la proposta, acceptada per Àngel Ros, es feia compatible el projecte turístic (iniciativa de l’Estat acordada amb l’alcalde) amb la defensa del simbolisme de l’edifici.
No s’hi ha fet res d’això. L’únic testimoni que hi ha és la placa commemorativa que ja hi havia a l’espai d’entrada, col·locada ara en un roglet que s’ha quedat en no-res. Com en no-res s’ha quedat –a Lleida i al país– el compromís del PSC amb el canvi i la regeneració del sistema, amb el progrés de Catalunya, amb el benestar de la seua ciutadania. I, sobretot, el compromís del PSC amb la democràcia. Perquè d’això es tracta el referèndum: apoderament de la ciutadania,  participació, democràcia. D’això es tracta la proposta de votar per una república catalana nova: canvi d’un sistema polític malalt, corrupte, degenerat; ruptura amb un Estat espanyol els governants del qual posen impediments al progrés de Catalunya, no vetllen pel benestar de la seua ciutadania i han emmordassat la democràcia.
I els governants espanyols han trobat un aliat incondicional en el partit socialista. Hores d’ara, a Espanya i a Catalunya, PSOE-PSC i PP són el mateix. Àngel Ros, més enllà de la seua entesa amb C’s i PP per l’alcaldia, està donant suport incondicional a Rajoy. Fins al punt que vam saber de la vergonyant felicitació que va rebre per part de 13TV, la més ultra de totes. L’espectacle és esperpèntic: a Espanya, donant suport incondicional a Rajoy; a Catalunya, Iceta aplaudit per Garcia Albiol (i Carrizosa). Àngel Ros, president del PSC abans que alcalde Lleida, ha abraçat l’unionisme predemocràtic: el de “una, grande y libre”; el mateix que nega el dret a votar i ha polvoritzat la separació de poders; el mateix que fomenta la discòrdia i acusa els altres de dividir la societat; el mateix que, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ha mostrat el seu perfil més xenòfob. Per a més deliri de l’etnocentrisme hispànic, de l’”antes roja que rota” s’ha passat a “que sea azul y sin Abdul”.
Les aspiracions nacionals de molts catalans han anat sempre lligades a la defensa de la democràcia i el desig de llibertat. En la nit del franquisme i ara. La lluita dels partits socialistes catalans contra Franco era per aquest triple i indestriable objectiu. Era contra l’statu quo. L’actual lluita de la majoria social per una nació catalana ho és també per la democràcia i per la llibertat, també contra l’statu quo. Ja que s’ha demostrat que els governs d’Espanya possibles s’han blindat contra la democràcia, la llibertat i la regeneració i el canvi. I donen mostres preocupants que la seua prioritat és i serà mantenir les catalanes i els catalans com a súbdits d’un sistema instal·lat en l’immobilisme. Que basa la proclamació el valor suprem de la llei, per damunt de la voluntat del poble.
És clar que la llei no és més que un pretext, ja que el govern espanyol i els partits que hi donen suport (Pedro Sánchez mediante) tenen poc o gens interès a complir-la ells mateixos: la corrupció d’uns i altres continua impune, menystenen les sentències desfavorables del TC, neguen la separació de poders fent que l’executiu s’atribueixi funcions del legislatiu i el judicial, menyspreen el marc competencial autonòmic, incompleixen les pròpies lleis de pressupostos, utilitzen els mecanismes de l’Estat en benefici propi, promouen modificacions abusives i vergonyants del marc legal... I així anar fent.
Queda clar, doncs, que no és l’imperi de la llei: és la llei del més fort. La que s’imposa escenificant la humiliació a través de la judicialització de la política. La que fa de la bronca i l’amenaça la seua manera de fer. La que, com en els temps del franquisme més repressiu, no dubta a intoxicar amb la premsa afecta al règim, ni a vigilar amb la Guàrdia Civil ni a intimidar amb la presó, la inhabilitació i la confiscació del patrimoni personal i familiar.
Queda clar, doncs, que no hem de defallir. Per la democràcia, per la llibertat, pel progrés de Catalunya i de TOTA la seua gent (no només la d’uns quants). I estic convençut que no defallirem: no tenim aturador.

Carles Vega Castellví
Grup  Municipal ERC-Avancem a la Paeria de Lleida.

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada