Ens trobem en una situació en què qui acusa el Govern de la Generalitat il·legalment cessat pel govern central de saltar-se la llei resulta que se salta el marc legal de forma impune.
Així, malgrat que a Catalunya no està permès l’ús de bales de goma, arriben el Cuerpo de la Policía Nacional (que per això són el Cuerpo de la Policía Nacional) i la Guardia Civil (que per alguna cosa són la Guardia Civil) i usen bales de goma... i fins i tot les regalen a les portes de les escoles. Malgrat que el Parlament de Catalunya és sobirà per legislar en matèria de polítiques socials, el TC, a instàncies d’un govern centralista i reaccionari, anul·la lleis contra la pobresa energètica i habitacional. Malgrat que el Govern de la Generalitat compleix modèlicament amb les condicions de reducció del dèficit, la interpretació restrictiva del marc competencial del ministre Montoro l’habilita per intervenir les nostres finances. Malgrat tenir competències plenes en matèria d’educació i comptar amb un model d’èxit de sistema escolar inclusiu, es pretén que l’Alta Inspección del Estado auditi els llibres de text catalans. Malgrat que l’Estatut d’Autonomia fixa que qui ha de dissoldre el Parlament és el President de la Generalitat, va el President del govern espanyol i dissol el Parlament. Malgrat que el Tribunal Suprem i la Sala Penal de l’Audiència Nacional havien resolt diverses vegades que l’Audiència Nacional no era competent per jutjar els Jordis i els consellers i les conselleres acusats de sedició, és aquest jutjat el que inicia el procés judicial a aquestes persones. I podríem seguir una bona estona més.
Però acabaré la relació de malgrats sense assenyalar-ne un parell que ens toquen de més a prop a Lleida. El primer, que, malgrat que no s’han resolt ni una demanda que el Consorci del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal va posar a les monges santjoanistes el juliol de l’any passat ni els recursos de la Generalitat i el Consorci del Museu contra la nul·litat de les adquisicions i el trasllat de les obres, un jutge substitut de 1a. instància amb presses per fer mèrits en la seua carrera professional exigeix que es retornin les peces. El segon, que, malgrat que la Llei del Patrimoni impedeix la segregació de col·leccions museístiques, va el ministre que usurpa les funcions del Conseller de Cultura i autoritza la sortida de la col·lecció d’art sacre del Museu de Lleida perquè facin cap a un lloc on les condicions de conservació són pràcticament nul·les.
El litigi per les peces de l’art sacre provinent del monestir de Sixena pren, doncs, el camí del 155. Perquè és ben clar que tant la part litigant de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena com el propi jutge aprofiten l’aplicació abusiva i il·legítima de l’article 155 de la Constitució Espanyola per reclamar novament les 44 peces del Museu de Lleida. És ben clar, també, que l’actuació del ministre del govern central per usurpació de funcions e la Generalitat és possible tant perquè es va aprovar l’aplicació del 155 com, sobretot, AQUESTA aplicació del 155.
Ara: que no ens enganyin (que deia aquell). Ni la reclamació té una rel tècnica o jurídica, ni l’aplicació de l’article 155 és conseqüència lògica de res. En tots dos casos, són fruit d’una decisió política. En tots dos casos, es traspua un irracional i inexplicable ànim de revenja. La demostració és, en el cas de Sixena, que hi ha altres peces provinents del monestir que són en altres museus i només reclamen les de museus catalans (a part del de Lleida, el Museu Nacional d’Art de Catalunya); en el cas del 155, que aquesta decisió no té res a veure amb la restitució de cap legalitat que deien , sinó que, ben contràriament, es menysté un procediment judicial en marxa i el reconeixement d’una legítima propietat catalana.
Insisteixo, doncs: sense 155, no hi hauria cas; sense AQUESTA aplicació del 155, menys. I la decisió d’aplicar-lo i de fer-ho d’aquesta manera va ser presa per acord entre PP i PSOE, amb el PSC traient el cap en les negociacions en boca de la diputada Batet. Vet aquí el paper del partit presidit per Àngel Ros: desproveir il·legítimament Catalunya de les seues institucions i obrir la porta del Museu de Lleida perquè se n’enduguin 44 peces importantíssimes per al seu fons. Trista i paradoxal situació: Lleida, pel mal cap del seu actual Alcalde, perdrà una part emblemàtica del seu patrimoni. Un atac a la nostra dignitat.
Carles Vega Castellví
Grup Municipal ERC-Avancem a la Paeria
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada