ERC-Avancem va creure més adient votar Carme Forcadell, Dolors Bassa i Meritxell Serret, les presoneres polítiques i l’exiliada ponentina. No ens resignàvem que el nostre vot no servís per a res, més enllà d’evidenciar les nul·les expectatives que ens generava Larrosa. Volíem que fos un acte contra la invisibilització i l’oblit d’aquestes dones. Com a vindicació de la seua figura, com a denúncia de la injustícia que pateixen per la repressió d’un estat rancuniós, com a recordatori de la connivència del govern de la Paeria i els seus socis i sòcies, i com a expressió clara que som república i fem república.
Però, per què no vam votat Fèlix Larrosa? No volíem que els prejudicis (és a dir, amb judicis previs) ens condicionessin, però els antecedents, després de més de tres anys sota el lideratge de Ros, no són gaire lluïts. Per la gestió municipal, amb un balanç gens encomiàstic: endeutament galopant i col·lapse financer de l’Ajuntament; incompliments d’acords PSC-ERC, com el del pressupost 2016; incompliments pressupostaris generals i desinversió continuada; efectisme polítiques d’aparador (boscos urbans, procés participatiu pla del riu...); privatització de l’espai urbà (soterrani de plaça R. Vinyes, antic projecte de les Basses, Parc de les arts); gestió de Torre Salses i la futura implantació de grans àrees comercials; aposta per les concessions, amb la pròrroga del servei de neteja i recollida d’escombraries i la no remunicipalització de la zona blava; unilateralitat i errors en la redacció del nou POUM. Etcétera.
També ens distanciaven del candidat del PSC-PSOE més de tres anys de posicionaments polítics dels quals Larrosa no s’ha desmarcat en cap moment: la concreció del pacte amb C’s i l’entesa permanent amb la dreta unionista i més reaccionària; la instrumentalització del català com a moneda de canvi; la seua reiterada posició contra al dret a decidir i contra el referèndum; la nefasta gestió dels fets de l’1-O a Lleida; la seua actitud envers presos polítics i exiliats; la negativa a fer desaparèixer el franquisme del carrers. Posicionaments ben inequívocs.
Cert que en Fèlix Larrosa ens ha ofert la mà estesa per buscar acords. I ho podríem entendre com l’expressió d’un nou tarannà. Cert que no té els tics autoritaris de l’actual ambaixador d’Andorra. Cert que a les reunions que hi hem tingut durant el mandat hi ha hagut clima de diàleg. Però no volem sentir només bones paraules: té l’oportunitat d’un gest real que demostri voluntat real de canvi de tarannà i de mà estesa per als acords. Un gest real de calatge: que aturi el procés d’aprovació del POUM i tornem a la casella prèvia a l’aprovació inicial. Un altre gest que podria servir de la prova del cotó: que activi l’acord de remunicipalització de la zona blava (i acabi amb el desori administratiu i amb les contínues deficiències en els equipaments). Un altre gest, políticament definitiu: aprofitant el rebuf de l’exhumació de les restes del dictador a qui els Borbón li deuen el seti reial, que acabi amb els carrers franquistes a la ciutat de Lleida. És senzill i barat. I d’una gran càrrega simbòlica.
I, sobretot, que no caigui en la temptació d’instrumentalitzar electoralment el càrrec. Que no l’utilitzi com a trampolí per a les municipals de maig de 2019 i per fer campanya permanent. Que pensi en el bé comú, que tracti equitativament la ciutadania i que no caigui en les cacicades i les alcaldades amb què ens va acostumar el rossisme. Que faci d’alcalde i tan bé com sigui capaç. Si ho fa així, segur que podrem col·laborar. Com sempre que ha passat quan hem pogut arribar a acords. Si no, intensificarem la nostra tasca fiscalitzadora.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada