En els darrers anys, la ciutat de Lleida ha sigut víctima d’una política cultural erràtica i mancada de coherència, sense personalitat, merament d’aparador. Patim la inexistència d’un projecte cultural de ciutat.
L’any 2003, per iniciativa d’ERC, es va crear l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), que es va convertir en organisme motor i cohesionador de la política cultural municipal. A la legislatura següent, Àngel Ros ve decidir eliminar-lo, i la regidora que en va quedar va ser incapaç d’assumir la funció com a eina de gestió i, amb això, va desproveir Lleida d’una línia definida de política cultural i va ser una renúncia clara de l’equip de l’aleshores PSC a governar.
Així, el que hauria d’haver sigut un jardí cultural a la plana de Ponent va esdevenir un pati amb macetes, un mostrari de colors i focs artificials, reduït a una amalgama d’actes culturals com els premis literaris o els d’arts escèniques o de certàmens cinematogràfics i musicals, alguns d’ells molt vistosos i reputats, però sense un sentit de conjunt. Un trencadís que ha degenerat, quant a equipaments, en un desaprofitament preocupant dels recursos. I que, en casos com el del Teatre de la Llotja, traspua una concepció de la cultura com un producte elitista i fora de l’abast de tothom i no com un bé d’interès general i d’aprofitament social. I és motiu d’una despesa pública extremadament –i inexplicablement– costosa i ineficient, ja que l’Ajuntament s’hi ha hagut de gastar més de 300.000 euros l’any 2015 per tapar-ne el dèficit. Això no és invertir en cultura, això és gastar en espectacles.
Per això hem presentat la proposta, acceptada per tots els grups (fins que se’n van desdir, també el socialista) de gestió integrada de tots els teatres i espais escènics de la ciutat, creant una única figura de director, programador, per donar coherència i, alhora, complementarietat a l’oferta escènica municipal. Cosa que, segons el nostre criteri (això sí sense l’acord del PSC, a saber per què), comporta necessàriament la gestió directa de la Llotja, sense cap fundació ni empresa d’intermediació.
Un altre cas paradigmàtic d’aquesta política cultural sense rumb és el museístic. Cert que tenim un pla de museus que data de 1996. Desfasat per antiquat i per inadequat: ni s’ajusta als criteris museístics del segle XXI ni s’adiu a la realitat socioeconòmica del moment. Però el que fa més paradoxal la situació és que el Museu de Lleida i el Museu Morera són a la Xarxa de Museus de Catalunya. Són 14 museus, i Lleida n’hi té dos. Malgrat això, el seu aprofitament per part de la ciutat és ínfim. Una situació que no es pot entendre. Sobretot, tenint en compte el magnífic fons de què disposen, cadascun d’ells. En especial el Museu Morera: el fons Jaume Morera i Galícia, el fons Xavier Gosé, el fons Leandre Critòfol, més les magnífiques obres d’altres artistes com Coma Estadella, Lamolla, Crous-Vidal, P. Pallarés, Cirera, Siré... I tantes altres figures de l’art modern i contemporani. Un patrimoni cultural excepcional que la ciutat té en un museu desaprofitat.
L’opció d’anar a l’edifici de l’antiga Audiència va ser una sortida endavant, improvisada en un moment de pressió per part de la plataforma cívica en defensa del museu, adoptada sense criteris museològics. I que oblida els arguments més bàsics que van dur a plantejar el nou equipament, que hauria de ser el museu d’art modern i contemporani de la Catalunya interior. El primer argument és, fins i tot enunciat pel Pla de Museus de Catalunya 2015-2025: “oferir un espai de diàleg, un entorn per a la creació i la reflexió col·lectiva”. Diàleg només possible amb la Panera, centre de creació artística, que esdevindria així en el proveïdor més potent de fons artístics per al nou Museu Morera.
I, reforçant aquest argument de diàleg, contribuiria a donar lluïssor a l’eix Maternitat-Seu Vella contínuum artístic i cultural que comença a l’entorn de la Maternitat (Biblioteca Pública, Museu de Lleida, llegat Màrius Torres a la UdL), continua pujant per l’església de St. Llorenç, seguint per l’Espai de St. Martí i el centre cultural en què s’ha convertit la seu de l’Orfeó Lleidatà i, passant abans o després pel Dipòsit del Pla de l’Aigua, trobaria les darreres baules al conjunt Panera-Morera per arribar al Turó de la Seu Vella. Fent, en aquest punt, de reforç de la candidatura d’aquest conjunt tan emblemàtic a Patrimoni de la Humanitat.
Des d’un punt de vista urbanístic, s’ha volgut oblidar també com d’important seria comptar amb un equipament amb la potencialitat quant a atracció de públic resident i turístic. Sobretot, després del fracàs de l’experiment comercial “Districte Mercat del Pla”.
La construcció de la nova (i desitgem que definitiva) seu del Museu Morera podria i hauria de jugar un important paper en la configuració de la nostra ciutat, tant des del punt de vista urbanístic com sobretot social. Contribuir, com defensa el ja citat Pla de Museus de Catalunya, a la cohesió social i a l’enriquiment de la vida dels ciutadans i ciutadanes del futur. Des de l’antiga Audiència, a l’altra punta del pol cultural de la ciutat, difícilment. Des de l’emplaçament al costat a la Panera, segurament: només cal tenir el valor de repensar. I, és clar, d’exigir als qui ideen i dissenyen els equipaments culturals públics més rigor constructiu i més ajustament pressupostari. Segur que museografia i sobrietat són compatibles.
El panorama desmanegat de museus que té la nostra ciutat, una mostra més de la gestió cultural inconnexa i sense projecte de la Paeria en els darrers anys, segur que hi guanya si es deixa l’Audiència com a oficines municipals i es repensa el projecte al Centre Històric. Al cap i a la fi, és una qüestió de creure-hi o no creure-hi. En el Centre Històric i en el museu d’art modern i contemporani que hauria de ser el Museu Jaume Morera i Galícia. En el futur de la ciutat, vaja.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada