dimecres, 10 de febrer del 2016

Un pla (hidrològic) per al desencontre

 


El govern espanyol del PP, en funcions per la incapacitat de les Corts –ai las!– d’elegir president del govern d’Espanya, va aprovar el Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. Com a pla de conca, afecta l’Ebre i també els rius que hi desaigüen, que són la majoria dels de la demarcació de Lleida i gairebé la meitat de conques de Catalunya. Queda ben clar, doncs, que estem parlant d’una afectació important per a Catalunya i per al seu Ponent. Remarco: el govern en funcions d’Espanya decideix sobre un tema de summa importància per a Catalunya.

Acostuma a passar amb els governs del PP que tiren pel dret, sense tenir per res l’opinió de la majoria dels partits parlamentaris catalans i el del mateix Govern de la Generalitat, que fins i tot ha presentat al·legacions per millorar el cabal de l’Ebre i dels rius de la seua conca, cabal que es considera insuficient. Però el PP ha anat més enllà: aquest pla preveu 56 embassaments nous i l’augment de regadiu en milers d’hectàrees. Segons un estudi encarregat per la Generalitat de Catalunya, això no només no garanteix un cabal ecològic mínim que permeti la conservació del riu sinó que agreujarà la situació, ja que calcula que arribarà al Delta un terç de la mitjana d’aigua aportada en els darrers 25 anys.

Vet aquí la trampa. Crear conflicte. Seguint la màxima llatina del “divide et vinces”, amb aquest nou pla (per cert que desautoritzat per les 6 comunitats autònomes a què afecta la conca de l’Ebre), el govern espanyol ha “colat” els actors econòmics a qui pot beneficiar tant embassament i tant regadiu, per tal de propiciar un enfrontament artificial d’interessos entre empreses elèctriques i regants d’una banda, i la resta de la ciutadania i dels agents socials, partits polítics catalans i entitats conservacionistes incloses. Divisió social i territorial.

El govern en funcions del PP ha fet allò que Rajoy més sap fer, doncs: inhibir-se i fomentar un conflicte fent veure que els conflictius són altres (curiosament, catalans). Hem de ser prou intel·ligents per no caure en el parany, no incórrer en l’enfrontament. Ni fer parts en litigi i irreconciliables les persones que defensen lícitament els recursos hídrics que tenim a l’abast.  Novament, remarco: que tenim a l’abast. Perquè l’aigua no és ni ha de ser propietat de ningú. I, precisament per això, ha d’importar a tothom: que n’hi hagi suficient per al consum humà i animal, per a l’explotació econòmica, per al gaudi en el lleure i per al manteniment dels ecosistemes i la sostenibilitat ambiental planetària. Al cap i a la fi, l’aigua és un recurs limitat i requereix l’acord i no la imposició. I els moments actuals de canvi climàtic reclamen el màxim rigor en la seua gestió.

Aquesta estratègia de foment de la confrontació a qui realment beneficia és, en primera instància, el PP i la seua política d’infraestructures de dubtosa rendibilitat social  o interès públic, alhora que de gran rendibilitat per als interessos privats i de partit. Però, sobretot, beneficia les empreses elèctriques, a les mans de les quals acaba deixant gran part de la capacitat de decisió en la regulació dels cabals.

En aquest punt, no ens deixa de sorprendre que l’Alcalde de la ciutat més gran per on passa el Segre i capital de tot un territori entri en el joc de prendre partit per un sector, quan li pertocaria fomentar el diàleg per a la defensa dels interessos col·lectius, que passen per la compatibilització i l’equilibri dels diversos usos de l’aigua. Fer una altra cosa és jugar a favor de les hidroelèctriques.

Pel que ha de prendre partit l’alcalde és pel riu, Lleida ho necessita: el seu volum mitjà d’aigua al pas per la ciutat és del tot insuficient. I encara, com han dit recentment entitats cíviques i esportives lleidatanes, el Pla Hidrològic de la conca de l’Ebre deixa “un cabal ecològic de misèria”, d'entre 3,5 i 5 metres cúbics per segon, que impossibilita mantenir els seus tradicionals valors socials, lúdics i ambientals. Per contra, l'Ajuntament de Lleida ha aprovat en els darrers anys diverses mocions reclamant a la Confederación Hidrográfica del Ebro i a Endesa l’augment del cabal, sovint en coincidència amb entitats ecologistes, esportives i veïnals. Reclamant entre 14 i 18 metres cúbics, volum que permetria convertir el Segre en un veritable espai públic ciutadà alhora que milloraria ostensiblement una tramada de 25 quilòmetres, entre la sortida i l’entrada del canal de Seròs.

En la construcció de la República catalana, haurem de dissenyar un model integral de gestió de totes les conques fluvials de Catalunya, en què es fixi una gestió dels aqüífers del territori consensuada, superant els desencontres, i més d’acord amb l’interès comú. Des de la Paeria estant, caldrà estar a l’alçada de les circumstàncies.

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada