Dos setmanes després d’aprovar-se els pressupostos per al 2017 de la Paeria de Lleida, continuen tenint rellevància les circumstàncies en què es van aprovar. La cosa va anar així: El PSC va aconseguir el suport de Ciudadanos i PP. Un altre cop. Però en una conjuntura ben diferent a la d’altres moments. Que ben bé pot significar un punt d’inflexió important que afecta, com a mínim, tres àmbits: el de les aliances polítiques, el de la posició del govern i el de l’actitud ètica dels tres grups pactants i, en especial, d’Àngel Ros.
Des del punt de vista de les aliances, l’acord per als pressupostos és una repetició, més aviat una continuïtat, del que s’havia produït un mes abans per les ordenances fiscals. Alguns ho interpretem com un clar signe que el PSC ha acabat triant uns nous socis, a afegir als que té de forma incondicional des de l’inici de legislatura. Així, a l’amalgama PSC més Ciudadanos, s’hi afegeix el PP. Pacte pel neoliberalisme i el nacionalisme unionista. Pacte que fa un parell d’anys hauríem titllat com a contra natura, però que, vista la deriva de la política espanyola i de la lleidatana del darrer any i mig, no se’ns fa estrany. Estrambòtic, sí; sorprenent, ja no.
Així les coses, la posició del govern ara s’endevina molt més còmoda: cansat de governar des d’una minoria que no ha sabut mai gestionar, Ros ha trobat com apuntalar el seu govern. La visibilitat i les facilitats que ha donat des del minut zero a C’s a canvi de la seua “adhesión inquebrantable” deixava out el PP. Que ha canviat d’estratègia per situar-se in. Resultat: un govern en minoria aconsegueix la majoria i permet a Ros aprovar coses per anar fent.
És lícit buscar aliances en què et sentis còmode i assegurar-te la tranquil·litat d’una –a la pràctica– majoria absoluta en els moments adients. Si ho aconsegueixes, chapeau! Ara, el que no és lícit és deixar pel camí compromisos pendents de complir. Que, a més, es deixa clar que continuaran sense complir el 2017, ja que no s’accepta la seua inclusió en els pressupostos. Així que incomplerts no una, sinó dos vegades.
No són pocs, els incompliments: el 2016, 80. La meitat, corresponents a l’acord de pressupostos per al 2016 firmat entre per Àngel Ros i jo mateix, com a caps visibles respectius de PSC i ERC-Avancem. Els altres 40, inversions o actuacions encara no fetes, tot i ser aprovades per majoria. Resultat: l’equip de govern es nega a complir compromisos adquirits per escrit o que són resultat de votacions. Devastador: incompliment de compromisos i aixecament dels acords democràtics! Vuitanta incompliments d’una tongada.
Darrerament, s’ha posat de moda la paraula postveritat, que descriu la pèrdua de valor de la veritat i la seua substitució per l’opinió i la creació d’una aparença de veritat. Amb aquesta actitud, Ros i els PSC creen el postcompromís, la pèrdua de valor del compromís. L’acord per escrit que rubrica la paraula donada per l’alcalde deixa de tenir valor. I amb l’incompliment també dels acords presos en votació s’acaba de posar en dubte la seua credibilitat mateixa. L’empobriment moral que això representen els 80 incompliments és, doncs, devastador.
Una presa de pèl en tota regla. Una declaració diàfana de quin és el sentit democràtic de l’equip de govern, pel nul respecte a les votacions. De quin és el seu sentit ètic, pel nul valor de la paraula donada. Al llarg de la història i a tot arreu, la paraula donada és sagrada, com diu el refranyer català. Si no es manté la paraula, no hi garantia. El sociòleg i politòleg Manuel Villoria diu que els efectes d’aquestes conductes van més enllà del pla personal i se situen en el terreny institucional, repercutint de forma directa en la confiança de la ciutadania en les institucions. En el pla privat, Àngel Ros pot complir o no els compromisos. En el públic, és l’alcalde de la meua ciutat qui no té paraula. És la Paeria que incompleix. I això és inadmissible.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada