Des de fa uns mesos, la ciutat de Lleida té en joc el seu model comercial del futur més immediat, que és el mateix que dir el model de ciutat mateix per als propers anys. I no entenem la pressa que tenen Àngel Ros i el seu Govern, aliats amb C’s i PP, perquè els diversos projectes d’àrees comercials anunciats es materialitzin. No l’entenem, si és que realment es pensa en el bé comú, en l’interès general, i no en el profit d’uns pocs, en el benefici particular. I, com més va, més es posa de manifest que les operacions de les noves grans àrees comercials anunciades són més urbanístiques i immobiliàries que comercials. Més especulació que altra cosa.
Ros i els seus socis basen la seua defensa a ultrança perquè prosperin en un estudi que fa una estimació de la de fuita de demanda. Estimació que és posada en dubte per diversos especialistes i per un altre estudi que redueix de forma espectacular les xifres donades pel contractat per l’equip de Govern: calcula que no és de 500M €, sinó de 97. Per tant, queda meridianament clar que no es poden acceptar com a veritat incontestable les conclusions de l’esmentat estudi. I que l’argumentació de la necessitat que prosperin les àrees comercials projectades està basada en el gran principi que calen perquè calen. Sense ni tan sols posar en consideració l’impacte econòmic, ni el social, ni el que es pogués produir en l’ocupació en aquest sector productiu que ocupa el 15% de la població activa de la ciutat, ni l’impacte en l’espai urbà o en una mobilitat perquè sigui sostenible i segura.
Hauríem d’aprendre de l’experiència d’altres ciutats on s’han implantat en els darrers anys grans àrees comercials com les projectades per a Lleida: Saragossa, A Coruña, Reus, Perpinyà... Representants del comerç d’aquestes ciutats, en unes jornades organitzades pel sector comercial a Lleida, van explicar la repercussió de la implantació massiva de molts metres quadrats de grans àrees en el comerç de proximitat: totalment negativa. Com també és negativa la repercussió en la trama urbana (desertització i una certa marginalització del centre), o en l’activitat econòmica (especulació i negocis dubtosos).
L’unica cosa positiva que s’extreu de la majoria d’aquestes experiències és la col·laboració i la creació de sinèrgies entre Ajuntament i sector de comerç local. Una col·laboració i unes sinèrgies que, en la nostra ciutat, els regidors de Govern i l’Alcalde s’han encarregat de dinamitar. I això no és bo ni per a la ciutat ni per a la Paeria. Ni pel territori.
Ja abans de conegut l’estudi de la demanda fet a la carta i pagat (per cert que molt ben pagat) amb diners públics, hem sentit proclames abrandades de l’ “ara o mai” i exclamacions sobre oportunitats que passen. Doncs mireu: amb la manera com el Govern de la Paeria gestiona tota aquesta situació perdem l’oportunitat de potenciar de debò el model comercial de proximitat. En una ciutat com Reus, l’Ajuntament destina 300 mil € a promoció comercial, mentre a Lleida, en vam pactar 25 mil per al 2016, i encara no els hem vist per enlloc.
Però també perdem altres oportunitats. Com la de posar ordre a l’urbanisme de la ciutat, en què l’Ajuntament hi té molt a dir, no ens podem escudar en el “si reuneixen els requisits, no hi podem fer res”, perquè és fals.
També perdem l’oportunitat de fer una ciutat més compacta i més a escala humana. Una ciutat de dimensions adequades, que faci més sostenibles els serveis públics i incentivi l’activitat econòmica i l’ocupació. En comptes d’àrees de comerç deslocalitzat o deslocalitzable, a les quals accedir en cotxe, reforçament del comerç de proximitat. Fins i tot, sense descartar la implantació de més superfícies comercials. Això sí: compatibilitzant-ho. Ho tenim fàcil, perquè ja està començat a fer: la inversió de 21M € feta per l’EMU al Pla de l’Estació per crear mitjanes superfícies. I podria seguir amb la implantació d’una àrea a l’estació vella d’autobusos més l’edifici dels sindicats i amb l’aprofitament del gran forat urbanístic creat al final d’Alcalde Costa. Creant un efecte positiu de vasos comunicants entre diverses àrees comercials, i també entre comerç de proximitat i gran superfície.
Perdem l’oportunitat de fer una ciutat amb una mobilitat menys complexa i més sostenible. I, amb el desenvolupament final del Pla de l’Estació, creant un nus modal que resolgui les comunicacions en transport públic, amb una nova estació de busos interurbans i l’aposta d’unes millors rodalies, a partir de l’aplicació del Pla Territorial de les Terres de Lleida.
Perdem l’oportunitat de foragitar l’urbanisme “del totxo i del ciment”, de l’expansió constructiva i l’especulació, de les llicències d’obres i les plusvàlues; de foragitar el model de creixement gràcies a les inversions privades a canvi dubtosos beneficis per a la ciutat i d’una pèssima gestió del sòl; d’un model en què l’interès particular o el corporatiu predomina per damunt del bé comú. En definitiva, d’optar per estratègies basades en reciclar el sòl urbà, prenent com a premissa el manteniment, la rehabilitació i la millora de les estructures.
Potser el problema és que alguns no volen perdre l’oportunitat de fer negoci immobiliari. Amb la col·laboració necessària del PSC-PSOE, C’s i PP. No sé si som a temps d’evitar-ho, però val la pena intentar-ho. Els comerciants de Lleida ja han començat a treballar-hi, i això és bo.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada