En el debat de les Ordenances Fiscals per a 2016, vam presentar una proposta per integrar el preu de l’aigua en les ordenances i per establir bonificacions en base a la renda familiar. Malgrat que no ens tancàvem en el debat de si havia de ser preu públic o taxa, la proposta no va prosperar. Enguany, ho vam tornar a presentar i el rodet de PSC, C’s i PP va impedir novament que prosperés la idea.
La petició d’ERC-Avancem no és banal. Perquè les ordenances són pagaments que fixa l’Ajuntament, que no estan subjectes als interessos de cap particular. Així que, mentre un preu sigui fora de les ordenances, la Paeria es veurà obligada a negociar-lo i pactar-lo qui presti el servei. Vull dir que, en el cas de l’aigua, si incloguéssim l’aigua a les ordenances, l’empresa concessionària no imposaria –ni tan sols tindria la potestat de demanar-ho– el preu.
És obvi que els preus d’un servei públic bàsic com el de l’aigua no els hauria de fixar la concessionària, que abans que per l’interès general procura pel seu propi benefici industrial. És el que té privatitzar serveis públics: una empresa és una organització que té com a objecte obtenir beneficis a través de l’elaboració o la comercialització d’un producte o un bé. Per això, és d’esperar que mentre l’empresa intervingui en el preu de l’aigua, el fixarà pensant abans en el guany corporatiu que en les necessitats de la ciutadania.
Incloure el preu de l’aigua a les ordenances, com demanàvem, té un altre avantatge: el cobrament el fa l’Ajuntament, no la concessionària del servei. Això facilitaria l’aplicació de la llei de pobresa energètica, ja que davant d’un impagament per falta de recursos la Paeria pot, sense haver de compensar l’empresa, decidir lliurement mantenir el subministrament.
Un guany no només per als més necessitats, sinó per a tothom, és que la inclusió del preu de l’aigua a les ordenances permetria que es pagués només pel servei. Ni amortitzacions d’inversions, ni benefici industrial ni cap altra cosa que no sigui pagar NOMÉS el consum de l’aigua. Un gran què tenint en compte que el preu de l’aigua a la ciutat de Lleida és un dels més cars de Catalunya. Tot i no havent augmentat la tarifa des de 2014. I això que el nostre territori té –de moment!– recursos més que suficients per a l’abastiment d’aigua de boca! No m’imagino què arribaríem a pagar si no fos així.
Ja avanço que estem preparant les al·legacions perquè es reconsideri el rebuig a la nostra proposta. I no perquè siguem uns obcecats cap quadrats. Perquè som insistents, sí: perquè pensem que la nostra no renúncia, la nostra tossuderia –en aquest i tants altres temes—va a favor de la ciutadania. Volem continuar treballant per uns impostos, unes taxes i uns preus públics justos. Més quan es tracta del pagament d’un servei essencial com el d’abastiment de l’aigua de boca. Per això reclamarem tornar a parlar de definir el preu de l’aigua a les ordenances fiscals, ben lluny dels interessos privats, pensant en el bé comú.
I també avanço que quan l’equip de govern d’Àngel Ros ens faci arribar la proposta d’apujar la tarifa de l’aigua es hi negarem en rotund. En el seu moment, perquè hi havia properes les eleccions, no es va atrevir. Ara, perquè som diversos grups els qui ens hi oposem, no podrà. Almenys, no a les rendes mitjanes i a les més baixes. Si el govern del PSC a la Paeria negocia els contractes afavorint abans l’interès privat que el bé comú, que facin mans i mànigues per fer-ho d’una altra manera. Que no comptin amb nosaltres.
Encara més, ja comença a ser hora que es donin explicacions de com s’han fet les coses per arribar en aquesta situació. De com s’han gastat els diners d’aquesta factura de l’aigua que costa tants diners a les lleidatanes i els lleidatans. De com renegocien els contractes amb les concessionàries, de manera que sempre l’Ajuntament acaba pagant més del compte. I cal més rigor: l’aigua és un servei, no un negoci.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada